El seu territori és estret i de forma allargada, perpendicular a la costa i arriba des dels turons que limiten l’Horta, a ponent, fins a la mar; el terme és pràcticament partit en dues parts per l’enclavament de Mauella i Teuladella, del municipi de València. Les terres són, en gran part, d’horta, regades amb aigua de la séquia de Montcada, que travessa el terme. Hom hi conrea patates, cebes, enciams, etc, i a l’àrea d’expansió cap al secà, taronges; al secà, reduït a la part més alta del terme, garrofers i vinyes. Gairebé totes les terres són conreades pels seus propietaris. Una certa industrialització (materials de construcció, conserves vegetals, caixes d’embalatge), incrementada notablement els darrers anys, ha contribuït que la població es tripliqués en 80 anys. La vila (3 619 h [2006]; albalatans; 97 m alt.), emplaçada sobre l’antiga carretera de València a Barcelona, era un antic rafal musulmà que pertangué, des de la conquesta cristiana del 1238, a la parròquia de Foios; de fet, el rafal era dividit en dos sectors Albalat Alfanquia i Albalat Aciflia, que corresponen, probablement, a l’actual vila d’Albalat i al sector marítim del terme. L’antic Albalat Alfanquia fou adquirit el 1312 per Berenguer de Codinats, que obtingué la senyoria (1330) transformada en comtat al s. XVII ( comtat d’Albalat). El palau senyorial, que encara es conserva, fou construït als s. XV-XVI, probablement pels Sorell; és un gran edifici flanquejat per quatre torres, amb un pati central amb galeria gòtica i una gran escala descoberta. El 1426 fou creada la parròquia dels Sants Reis d’Albalat, i es desmembrà el territori de la de Foios (desmembrament que no es produí, però fins el 1454); comprèn, a més d’Albalat, els antics llocs de Mauella i Teuladella. L’actual església parroquial fou construïda el s. XVIII. Prop de la mar travessa l’autopista i el ferrocarril de València-Barcelona.