Deixeble, col·laborador i amic d’Arnold Schönberg. Entroncat amb la tradició clàssica vienesa, hi incorporà una sensibilitat postromàntica. Pel seu instint dramàtic, ha esdevingut un dels representants de l’expressionisme musical. Artista complex, les seves obres són el fruit d’una elaboració mental refinada i d’un ofici perfecte.
De la primera època (1907-15), la Sonata per a piano, opus 1 (1908), és l’única obra escrita per a aquest instrument: té ressonàncies de Wagner i de Mahler i, juntament amb els Lieder, opus 2, és la seva única obra tonal; el Quartet per a cordes, opus 3 (1910), escapa a la tonalitat, i els seus dos moviments es basen en la utilització funcional de l’interval; les Cinc postals d’Altenberg, opus 4 (1912), són aforístiques: la més llarga no arriba a seixanta compassos; a Quatre fragments per a clarinet (1913) hi ha una tendència a abandonar la forma breu, insòlita en Berg, per dibuixos més amplis. L’última obra de l’època de preparació és Tres fragments per a orquestra, opus 6 (1914).
El segon període (1917-26) fou iniciat per Wozzeck, opus 7’ (1917-21), prototip de l’òpera contemporània, seguit pel Kammerkonzert (‘Concert de cambra’), opus 10 (1923-25), per a piano, violí i tretze instruments de vent, modèlic de forma i d’expressió; perfectament estructurat, és alhora una de les seves obres més punyents; la segona època s’acaba amb Lyrische Suite (‘Suite lírica’, 1925-26), en la qual Berg introduí per primera vegada el mètode dodecatònic.
En el tercer període (1928-35) creà Lulu, fusió de dos drames de Franz Wedekind, i Der Wein (‘El vi’, 1929), gran ària de concert per a piano i orquestra. La seva darrera obra és el Concert per a violí i orquestra (1935), en el qual intentà de conciliar la tonalitat amb la sèrie (fou estrenat a Barcelona el 1936). El seu lirisme al·lucinat s’equilibra gràcies a una gran preocupació per la forma.
Escriví anàlisis d’una gran lucidesa sobre les obres de Schönberg, de Mahler i sobre les seves pròpies. El treball que redactà per a la Verein für musikalischen Privataufführungen (1919) pot ésser considerat el manifest de l’escola de Viena.