Titulat en arquitectura l’any 1942, des del 1952 fou redactor en cap de la revista Architecture. Dels seus projectes, sobris i funcionals, sobresurt la casa de l’escriptor Paul Boon i altres domicilis particulars. La seva poesia, molt estructurada, ofereix una visió total de la societat i del món actual, i interpreta esdeveniments o fets històrics de gran ressonància política. Debutà el 1951 amb el recull Hoog water (‘Marea alta’), i obtingué un gran ressò amb Dood hout (‘Fusta morta’, 1955). Obres posteriors són Open einde (‘Final obert’, 1967) i, sobretot, Zelfverbranding (‘Cremar-se’, 1971), sobre els fets de Praga del 1968, Huizen vieren haat (‘Les cases celebren l’odi’, 1980), Een oog te veel (‘Un ull de massa', 1984), De tuinen van Naxos (‘Els jardins de Naxos’, 2004) i Wonen in de vloed (‘Viure fluint’, 2012), tot expressat amb un sistema metafòric que envolta un fort erotisme. Escriví també en francès. Obtingué els premis Paraula lliure (1957), Dirk Martens (1970) i Jan Campert (1972). Fou president del PEN Club de Flandes (1975), membre de la Reial Acadèmia de Bèlgica (1984) i del 1987 al 1993 presidí la Unió Europea per al Foment de la Poesia.