Albinyana

La plana del Penedès, amb Albinyana al fons

© Fototeca.cat

Municipi del Baix Penedès, al límit amb el Camp de Tarragona.

Situació i presentació

El municipi d’Albinyana és situat a l’W de la comarca, a la rodalia de les Serres de Ponent. El terme limita al N amb la Bisbal del Penedès i l’enclavament de l’Albornar, que pertany al terme de Santa Oliva, al NE amb el terme de Banyeres del Penedès, a l’E amb Santa Oliva, al S amb el Vendrell, a l’W amb Bonastre i al NW amb el terme de Masllorenç. El terreny és accidentat, sobretot al N i a l’W, on s’assoleixen les altituds majors a la serra del Quadrell (408 m). Els terrenys són predominantment calcaris, si bé es troben algunes vetes guixoses pertanyents a terrenys triàsics, que ocupen el sector que va del puig de Sant Antoni fins al poble. Llextrem del NE del terme és planer i dominat pel curs de la riera de la Bisbal, vorejant l’enclavament de l’Albornar i travessant l’antiga quadra de Tomoví, pròdiga en aigües actualment canalitzades per al seu més bon aprofitament. La riera de la Bisbal és la principal artèria de drenatge, de la qual són tributaris els torrents de la Llàntia i de Vallmajor o dels Bancals, per la dreta, i el torrent de la Costa i el de les Quatre Fites o riera del Papiolet, per l’esquerra. Bona part del terme és ocupada per erms, garrigues i bosc de pi blac (Pinus halepensis), que espontàniament han envaït terrenys on antigament hi havia alzinars. Alguns claps d’alzines encara es mantenen.

El terme comprèn el poble d’Albinyana, cap de municipi, el poble de les Peces, el veïnat de les Masies del Torrent, l’antic terme de Tomoví i el santuari de Sant Antoni d’Albinyana, dalt la serra del Quadrell, a més de diverses urbanitzacions, com Bonaterra (dividida en dos sectors), la Papiola i el Molí Blanquillo. Una carretera local comunica el poble d’Albinyana amb la carretera C-51 del Vendrell a Valls, paral·leles a la qual hi ha les Peces, les Masies del Torrent i les urbanitzacions de la Papiola i Bonaterra. Des d’Albinyana una carretera porta al parc Aqualeón, i a Bonastre pel coll de la Font del Benet.

La població i l’economia

Les primeres dades de població (albinyanencs) es remunten al fogatjament del 1358 quan el terme comptabilitzava un total de 60 focs, que anaren minvant fins que el 1380 se’n registraren un total de 34. El 1718 la població era de 272 h i d’ençà d’aquest moment, i durant tot el curs del segle XIX, Albinyana experimentà un notable creixement demogràfic, gràcies al millorament de l’agricultura i a la intensificació del conreu de la vinya. El 1830 hi havia 510 h, que es duplicaren el 1857, any en què el total ja era de 1.085 h. El 1860 s’assolí el màxim demogràfic del segle XIX amb 1.136 h. Seguidament l’aparició de la fil·loxera, la conflictivitat de la qüestió rabassaire i l’abandonament de moltes feixes dels costers portaren el terme a un progressiu despoblament. Al llarg de la segona meitat del segle XX, la població va fluctuar en funció de les situacions econòmiques adverses o favorables de cada dècada, i, des del 1975, s’inicià un lleuger augment afavorit per les iniciatives de crear segones residències i la proximitat de la dinàmica ciutat del Vendrell. El 1981 la població era de 586 h, que es convertiren en 777 el 1991. Aquest increment va ser encara més evident amb el canvi de segle, el 2001 es registraren 1.630 h i el 2005 s’assoliren els 2.036 h. A l’estiu i els caps de setmana la població es veu incrementada per famílies forasteres que hi tenen cases de segona residència.

L’economia del municipi s’ha basat tradicionalment en l’agricultura. La vinya és el conreu predominant, seguit pels avellaners i els ametllers, els cereals i les oliveres. Malgrat que al terme s’hi fa bé el garrofer, i encara n’hi ha bastants, el seu aprofitament és gairebé irrellevant. El celler cooperatiu fou fundat el 1969. La ramaderia manté una certa importància, sobretot en el sector de cria d’aviram, i només hi ha una representació testimonial del sector oví, porcí i dels conills.

Fins al segon quart del segle XX, la indústria tradicional d’Albinyana va ser la confecció de cabassos i senalles de margalló. També hi havia escorçaires, dedicats a proveir les adoberies d’Igualada (Anoia) d’escorça de pins de l’Alt Penedès. La indústria no ha tingut gaire desenvolupament; hi ha representació del sector tèxtil, importació i exportació de plantes destinades a la decoració (un cop tractades), etc., a més de petits tallers. Per altra banda, el 1972 s’inaugurà al terme una reserva d’animals africans i sud-americans (inicialment dita Río León Safari), que es complementà posteriorment amb un parc aquàtic, i el conjunt porta el nom d’Aqualeón. Aquestes instal·lacions han originat altres serveis turístics subsidiaris, sobretot al llarg de la carretera que hi porta.

El poble d’Albinyana

El poble d’Albinyana (198 m i 414 h el 2005), és situat a la part central del terme, sota la serra del Quadrell. L’església parroquial de Sant Bartomeu és documentada el 1120 en la confirmació de les possessions del monestir de Sant Cugat del Vallès del papa Calixt II. L’església és del segle XVIII, com la majoria de les de la comarca, amb un campanar de torre quadrada, amb els angles aixamfranats, coronat per un penell que és un àngel petitó, que recorda el seu “germà gran” del Vendrell. L’absis, semicircular sobrealçat, amb un fris i una finestra, fa pensar en el temple romànic que hi havia al segle XII. La imatge de la Mare de Déu del Roser data del segle XVI. A la plaça Major trobem Cal Pau Magí, edifici de planta baixa, pis i golfes. L’arrebossament modern de la façana, que és feta de pedra, amaga un bell portal adovellat. L’interior conserva als baixos un vestíbul cobert amb una volta d’arc carpanell, i l’escala d’accés a la planta noble, on apareix la data de 1637 a la llinda d’una porta. La casa pertanyia a l’administrador de les rendes del monestir de Sant Cugat del Vallès. Al carrer Major, hom hi troba Ca l’Escarrà. A prop de la carretera de Valls al Vendrell hi ha Cal Mata, una masia amb els seus annexos agrícoles i un baluard amb portal d’arc rebaixat, on consta la data de 1616. A l’exterior, a mà dreta, hi ha un celler del 1762.

Entre les entitats culturals i esportives del poble cal destacar la Societat Recreativa Unió Albinyanenca, fundada el 1933. Se celebra la festa major per Sant Bartomeu, el darrer diumenge d’agost. També es fa un aplec a l’ermita de Sant Antoni de Pàdua el dilluns de Pasqua, que des del 1989 constitueix un acte d’agermanament del poble d’Albinyana amb l’entitat centenària la Lira Vendrellenca, i un segon aplec al juny, al mateix lloc.

Altres indrets del terme

L’agregat de les Peces (573 h el 2005) és situat al NE del poble, a 134 m d’altitud, al peu d’un tossal —la Plana Gener (291 m)— i a mà esquerra de la carretera del Vendrell a Valls. El poble de les Peces es desenvolupa amb una certa autonomia respecte del cap de municipi, amb alcaldia de barri i església. A la part alta del poble destaca Cal Gener, un edifici de grans dimensions, que data dels segles XV-XVI i que fou reconstruït al segle XVIII (1776); té uns magnífics esgrafiats. Al carrer Major trobem Cal Miró, edifici de planta baixa, la qual podria tenir origen als segles XV-XVI. El nucli tradicional del poble s’ha vist ampliat amb la construcció d’una extensió urbana de xalets d’estiueig, molt ben arranjada, que, a l’estiu, incrementa cinc o sis vegades la població. Celebra la festa major al juny, per Sant Joan.

En els annals del lloc consta un gran aldarull que hi hagué l’any 1893, en els temps més durs de la lluita rabassaire. La gent del poble es negà que es practiquessin unes detencions i la seva protesta produí una intervenció de la força pública aleshores concentrada al Vendrell, amb el suport de 200 soldats del Regiment de Navarra. Les rancúnies s’allargaren, i en la guerra de 1936-39 van morir vuit homes de les Peces i dotze del poble d’Albinyana.

Situat davant les Peces, a l’altra banda de la carretera de Valls, a l’esquerra de la riera de la Bisbal, trobem el veïnat de les Masies del Torrent (19 h el 2005). Es tracta d’un grup de cases, a prop de l’enclavament de l’Albonar, vora un circuit de proves automobilístiques en part situat dins el terme, i del lloc de Tomoví, escampades en un terreny planer a 110 m d’altitud. Al municipi han crescut, a més, diverses urbanitzacions. La Papiola es troba a banda i banda de la carretera C-51 cap a Valls, poc abans d’arribar a la rotonda on hi ha el trencant vers Albinyana. A llevant de la Papiola i al S, seguint la carretera, hi ha les urbanitzacions Bonaterra I i II. Al límit amb el terme de Santa Oliva hi ha el Molí Blanquillo. Entre totes sumaven 1 030 h el 2005.

L’ermita de Sant Antoni inclou l’edifici religiós i un d’adossat, ambdós de planta rectangular i coberta a dues aigües, amb contraforts exteriors i volta de canó. Al darrere i dalt d’una roca hi ha una torre rodona amb campanar d’espadanya. Tot el conjunt és emblanquinat. Dalt d’un puig (408 m), situat a ponent del poble d’Albinyana des del qual s’hi accedeix per una pista, és un dels paratges més acollidors de la comarca, amb una magnífica vista panoràmica.

La història

Hom ha trobat testimonis d’un poblament prehistòric del terme d’Albinyana a les nombroses cavitats de la serra del Quadrell. La més important d’aquestes cavitats és la cova avenc de Vallmajor, situada en un coster del torrent de Vallmajor, al vessant oposat del santuari de Sant Antoni. La cova és notable per les pintures rupestres, a part diversos materials d’os, ceràmica emmotllada a mà, sílex, destrals de basalt, un vas campaniforme i alguna peça de bronze que sahi han localitzat. La cronologia del jaciment se situa a la primera edat del ferro, amb notables paral·lelismes amb la Cova Fonda de Salomó i la Cova Verda de Sitges. Una bona mostra dels materials de la cova de Vallmajor es pot veure al Museu Arqueològic del Vendrell.

A la primeria del segle XI sembla que s’havia construït el castell d’Albinyana, en un territori que anteriorment havia estat concedit pel comte de Barcelona al vescomte Guitard. El seu fill Adalbert heretà aquell territori encara fronterer i aprisià el lloc, que encara era erm i despoblat. Després reconstruí el castell i en posseí l’extens terme, que confinava a l’E amb els termes de Castellví, Banyeres i Santa Oliva; al S amb Calders, Berà, la Nou i la plana de Vilabella, enllà del Gaià; a l’W amb el Gaià, per les Tortes, i al N amb el palau de Salomó, Montferri i la Bisbal, fins a retrobar el terme de Santa Oliva. Adalbert morí en la famosa expedició a Còrdova de l’any 1010. Pel seu testament sacramental cedia el castell i el terme d’Albinyana al monestir de Sant Cugat del Vallès. Immediatament els familiars d’Adalbert pledejaren contra el monestir per la possessió del lloc, que no aconseguiren. Malgrat aquesta ocupació inicial, la colonització del territori no s’efectuà fins uns quants anys més tard, vers el 1040, any en què l’abat de Sant Cugat hi establí Bernat Otger, amb l’obligació de reconstruir el castell i de fer-hi una torre. Els fills de Bernat Otger, el 1088, donaven el castell a Ponç Guillem i Berenguer Bernat. Això no obstant, el castell era confirmat com a possessió del monestir de Sant Cugat, amb la seva església, pel papa Urbà II, el 1098, i així continuà fins a la desamortització (1835), malgrat els nombrosos plets que l’abadia tingué contra els cavallers que, tenint el castell en feu, l’usaven com si en fossin senyors jurisdiccionals.

L’emplaçament del castell d’Albinyana és controvertit. Per la confirmació papal del 1098: “castellum de albiniana cum sua ecclesia” és de creure que castell i església es devien trobar a tocar, per tant, del lloc que ocupa actualment el poble. Vers el final del segle XIX van desaparèixer diversos vestigis d’una casa forta quan es construí l’actual casa del comú. Altres estudiosos creuen que el castell devia ser en un turó proper a la capella de Sant Antoni, on encara es veuen restes d’una antiga fortificació.

Dues fortificacions més del terme d’Albinyana també han desaparegut deixant només el record documental. Una és la d’Esquena Roja, esmentada per primera vegada el 1011 com un accident topogràfic que es trobava al llindar del terme del castell de Calders; l any 1046 es consigna com una quadra del terme, però el 1173 es parla del castell d’Esquena Roja, si bé, poc després, l’any 1186, no és més que la quadra i el mas d’Esquena Roja. La segona fortificació documentada i desapareguda és Tomoví. El topònim s’ha conservat a la part NE del terme vora la riera de la Bisbal o de Tomoví. El 986 el lloc és esmentat com a villa Domaduis, i més tard es documenta Thomabuis (1011) i Tomabui (1088). No és fins el 1022 que s’esmenta el castell de Tomoví. Sembla que, més que d’un castell, es devia tractar d’una casa fortificada, perquè després que Jaume I concedí (1234) aquest castell a Sant Cugat, ja no se’n tenen més notícies. Solé i Caralt referí que havia localitzat a Tomoví el lloc on hi havia hagut una via romana de l’època del baix imperi, per troballes de ceràmica.