albufera

bufera
f
Geomorfologia
Hidrografia

Vista de l'estany de Saint Nazaire, prop de Salses (Rosselló)

© Jaume Ferrández

Llacuna d’aigua salabrosa o salada separada de la mar per un cordó litoral.

A causa d’un moviment transgressiu de la mar, o per efecte dels corrents marins, les sorres litorals poden acumular-se a les costes baixes, formar cordons litorals i aïllar totalment o parcialment una extensió d’aigua. La majoria de les albuferes comuniquen amb la mar mitjançant graus que tallen el cordó litoral o barra. Aquests graus tenen un traçat inestable, en funció de les marees o de les variacions climàtiques. Així, en regions àrides, com per exemple a la costa del sud-oest africà, tendeixen a tancar-se durant l’estació seca, i a obrir-se de nou a l’estació plujosa. De dimensions diverses, però sempre de molt escassa profunditat, les albuferes solen ésser alimentades per aigua dolça continental, i per aquesta raó el seu índex de salinitat acostuma a ésser inferior al de l’aigua de mar, sobretot a les regions humides; això no obstant, en regions àrides i en absència d’aportacions fluvials, la salinitat augmenta constantment, en funció de la intensitat de l’evaporació. Les albuferes tendeixen a curullar-se lentament per diverses causes: decantació de materials lleugers transportats per l’aigua continental, formació de deltes i deposició de materials litorals transportats pel mar o pel vent. L’acció de l’home ha modificat sovint les albuferes, bé isolant-les, totalment o en part, per tal de facilitar l’evaporació i la formació de salines —tal com succeeix als estanys litorals de Canet i de Salses, al Rosselló—, bé conquerint espai per a conreus —l’aterrament, realitzat amb llacor dels canals, ha permès que un important sector de l’Albufera de València fos convertit en arrossars.