En general, les solucions bàsiques emprades són bases fortes, en particular els hidròxids de sodi, de potassi o de bari, totes les quals han d’ésser protegides del contacte amb l’atmosfera, ja que absorbeixen el diòxid de carboni, la qual cosa fa que minvi amb el temps llur concentració en base lliure. És aconsellable, en conseqüència, de procedir sovint a la determinació d’aquesta per valoració amb un tipus primari de caràcter àcid, com el ftalat àcid de potassi, l’àcid benzoic, l’àcid sulfàmic o el iodat àcid de potassi. Com en el cas de l'acidimetria, els mètodes alcalimètrics es fonamenten en reaccions de neutralització o de desplaçament, que hom realitza addicionant des d’una bureta a un volum de solució problema el volum de solució valorant necessari per a assolir un valor del pH determinat per la natura del producte de la reacció, la qual cosa es posa de manifest sigui per mètodes instrumentals sigui pel canvi de color d’un indicador de neutralització adequat (per exemple, fenolftaleïna o timolftaleïna per als àcids dèbils). Habitualment hom procedeix a aquestes anàlisis en solució aquosa, bé que existeixen mètodes adaptats als dissolvents no aquosos, alguns dels quals posseeixen l’avantatge de permetre la valoració d’àcids extremament dèbils no valorables en aigua. En aquests medis les solucions valorants solen ésser d’hidròxids de tetraalquilamoni o de metòxid de liti, de sodi o de potassi.
f
Química