El mot àrab qur'ān prové de la rel siríaca qryn, que significa: recitació salmòdica, lectura en veu alta, predicació. És anomenat, també, furqān (discriminació entre el bé i el mal), ḏikr (amonestació), hudā (guia), etc. El text àrab actual de l’Alcorà és el resultat d’una llarga i conscienciosa elaboració. El ductus consonàntic del text fou precisat a l’època d’'Uṯman (644-655); la seva vocalització, però, és posterior. Consta de 114 sures o capítols, ordenades segons llur dimensió, llevat la primera sura (fātiha; la que obre el Llibre). Cada sura conté un nombre de versicles (ayāt), que oscil·la entre 3 i 286 versets. Els diferents títols que encapçalen les sures són presos d’algun verset o episodi significatiu de la mateixa sura. S’hi troben altres divisions de caire litúrgic, melòdic, etc. Totes les sures, tret de la novena, comencen amb la frase anomenada Basmala: “En el nom de Déu, el Clement, el Misericordiós”. A l’original àrab, junt amb el títol, és indicada la procedència de cada sura, si és inspirada a la Meca o a Medina. Malgrat la qüestió insoluble sobre l’origen real de cada sura, hom reconeix que les sures inspirades a la Meca solen ésser d’estil més concís, incisiu i poètic, i de caire principalment parenètic i escatològic. En canvi, les sures de Medina són d’estil més prosaic i difós, amb temes d’ordre més aviat narratiu i jurídic. L’àrab de l’Alcorà és d’una gran qualitat literària, que neix de les figures de dicció, del ritme, de la rima i del lèxic ric i seleccionat que empra. És difícil de classificar segons la lògica occidental els gèneres literaris continguts en l’Alcorà, per tal com en una mateixa sura es barregen el gènere dogmàtic amb el moral o el polèmic; el gènere narratiu amb el jurídic, el parenètic amb el salmòdic, etc. Una lectura atenta de l’Alcorà revela influències religioses d’origen jueu bíblic i rabínic, de tradicions cristianes apòcrifes o herètiques, i també d’altres elements religiosos locals preislàmics.
L’Alcorà és, per als musulmans, el “gran miracle”, ja que conté la mateixa paraula de Déu (Allāh) revelada en àrab. Per això és inimitable en el seu contingut i en la seva expressió literària. Per la mateixa raó, és la deu d’inspiració de la teologia (Kālam) i del dret religiós (fiqh) musulmà. Els dogmes fonamentals de l’Alcorà són: la unicitat divina (tawhīd), la missió de Mahoma com a profeta universal i segell de tots els profetes: l’existència i missió dels àngels; el judici final amb el premi corresponent per als creients: el paradís (al-ǧanna), i el càstig etern per als descreguts: l’infern (ǧahannam). La moral alcorànica és fonamentada en una ètica natural i en el dret tribal dels beduïns aglutinats en una comunitat superior, la Umma wāhida. El fiqh, basat en l’Alcorà i en la Suna, estructura el dret i la moral musulmans i hi afegeix una casuística inacabable.
Les antigues traduccions de l’Alcorà a Occident, fetes per cristians, tenien sobretot una finalitat polèmica. Robert de Ketton, de l’escola de Cluny, féu la primera versió llatina de l’Alcorà (1141-43). Fou una traducció lliure i tendenciosa i, no obstant això, molt usada pels polemistes de l’edat mitjana. Sota el regnat de Pere III de Catalunya-Aragó, el 1382, Francesc Ponç Saclota el traduí al català. Una altra versió catalana fou feta vers l’any 1384 i, segons sembla, a Perpinyà. Ambdues versions, però, s’han perdut. Les versions dels moriscs solen ésser fidels a l’exegesi tradicional islàmica, però de qualitat inferior a les realitzades per conversos. N’és un exemple remarcable la versió de l’antic alfaquí Joan Andreu, de Xàtiva, que traduí l’Alcorà a l’aragonès a petició de l’inquisidor i bisbe de Barcelona Martín García. L’Alcorà és un dels temes centrals en la controvèrsia cristianomusulmana. La polèmica s’inicià, d’una forma organitzada, al segle XII, sota la direcció de Pere el Venerable (1092-1156); i, al segle XIII, en foren insignes adalils Ramon Llull i Ramon Martí. Les acusacions dels cristians versen sobre l’origen humà de l’Alcorà, sobre les falsedats i contradiccions que conté juntament amb el desordre en l’exposició. Una de les obres més interessants en aquest aspecte és la Confusión de la secta mahometana y del Alcorán (1515), escrita pel citat Joan Andreu, on són abundosament exposats aquests “defectes” alcorànics. El 2001 fou publicada una versió íntegra de l’Alcorà en català realitzada per Mikel de Epalza.