Oficial de cavalleria, fou un enemic del peronisme i encapçalà, sense èxit, un cop d’estat contra el règim de Perón el 1951, pel qual passà quatre anys empresonat. Els anys seixanta participà en els cops d’estat contra Frondizi (1962) i Arturo Illía (1966) i dirigí el derrocament de Juan Carlos Onganía (1970) i Roberto Marcelo Levingston (1971). Fou nomenat president de l’Argentina al març del 1971, però arran de les eleccions que convocà el 1973 Perón retornà a la presidència. Detingut el 1977 per irregularitats administratives en l’adjudicació de la planta industrial d’alumini Aluar, finalment fou absolt. Al maig del 1994, fou sancionat amb un arrest de 10 dies després que qualifiqués de ‘corrupte’ el president Carlos Menem.