Alejandro Lerroux García

(La Rambla, Andalusia, 4 de març de 1864 — Madrid, 1949)

Alejandro Lerroux García

© Fototeca.cat

Polític republicà.

Fill d’un veterinari de l’exèrcit, fou redactor i director, a Madrid, d' El País , òrgan zorrillista, i després fundà i dirigí El Progreso (1897). Intentà una aproximació a certs sectors de l’exèrcit i alhora als obrers i acceptà de fer, des del seu periòdic, propaganda de la campanya revisionista del procés de Montjuïc. Formà part de la candidatura comuna republicana de Barcelona —en representació dels progressistes— en les eleccions per a diputats a corts del 1901. Sorprenentment, aconseguí de guanyar i d’ésser reelegit el 1903 i el 1905, gràcies, sobretot, a la seva demagògia obrerista i a la renovació que imposà al republicanisme tradicional ( lerrouxisme ). Després d’intentar una Federació Revolucionària amb Blasco i Ibáñez i amb Soriano, de València (1902-03), no dubtà a participar en la reorganització de la Unió Republicana, el 1903, i pogué aglutinar la major part dels grups republicans barcelonins en 1903-05. Quan es produí el moviment de la Solidaritat Catalana, s’hi oposà violentament i encapçalà una reacció antisolidària espanyolista. En especial als sectors catalanistes, fou acusat d’estar a sou del ministeri de la governació. I fou conegut, pel seu populisme, com l' Emperador del Paral·lel . Hagué de deixar La Publicidad , que havia estat el seu òrgan de premsa des del 1901, i fundà, a Barcelona, El Progreso . Exacerbà la demagògia esquerrana i el revolucionarisme verbal i donà més bel·ligerància als Jóvenes Bárbaros, però, perjudicat per la repulsa a l’atemptat d’Hostafrancs contra Cambó (abril del 1907), en el qual hom implicà els lerrouxistes, fou derrotat en les eleccions del 1907. Després d’ésser expulsat de l’assemblea d’Unió Republicana del juny del 1907 i de crear el Partit Republicà Radical (gener del 1908), s’exilià, arran d’un delicte de premsa, i anà a França i a l’Argentina (del febrer del 1908 al novembre del 1909). Fou de nou elegit diputat pel desembre del 1908, però romangué a l’estranger, sense intervenir directament en els fets de la Setmana Tràgica, tot i que la participació del seu partit hi fos destacada. Posteriorment imposà un canvi gradual d’orientació política cap a la moderació i, bé que perdé gran part del suport obrer anterior, assolí per al seu partit una certa extensió arreu de l’estat. Tanmateix, fou repetidament reelegit diputat per Barcelona, en general per la minoria. Formà part de la junta directora creada pel pacte de Sant Gervasi (1914), i posteriorment assistí a l’Assemblea de Parlamentaris del 1917. Fou un dels signants del pacte de Sant Sebastià, el 1930, i dins la Segona República fou ministre d’estat (abril-desembre del 1931). Volgué adoptar una posició de centredreta, especialment després del triomf electoral de la CEDA (novembre del 1933). Presidí, entre el setembre del 1933 i el setembre del 1935, diferents governs, i en incorporar la CEDA al poder hagué de fer cara a la insurrecció de l’octubre del 1934. Ministre d’estat en el govern de Chapaprieta (setembre-octubre del 1935), hagué de dimitir en ésser implicat en els escàndols de l’estraperlo i de Tayà. El seu partit resultà estrepitosament vençut pel febrer del 1936, i ell no pogué obtenir cap acta. S'exilià a Portugal fins el 1947, des d’on acceptà el fet del Movimiento. És autor de les obres Al servicio de la República (1930), La pequeña historia (1945) i Mis memorias (1963).