Però, en lingüística, alemany (deutsch) designa la gran varietat de parles que componen el grup de les llengües germàniques occidentals, un cop se n’ha restat l’anglofrisó. Aquestes parles se subdivideixen en dos grans grups: el baix alemany (niederdeutsch), amb una gran llengua de cultura, el neerlandès, i l’alt alemany (hochdeutsch), amb la corresponent llengua de cultura, que és l’alemany en el sentit ordinari o restringit. Hom acostuma a considerar que el tret diferencial bàsic dels parlars alt-alemanys és un cert complex de fets fonètics: l’anomenada “segona mutació consonàntica”, que diferencia, en mots que es corresponen etimològicament, les obstruents alt-alemanyes de les de tots els altres parlars germànics. Només un fet, dins d’aquest complex, és unitari en tot l’alt alemany: l’evolució de les oclusives sordes, que es transformen en espirants, de manera distinta segons diverses condicions, de les quals la bàsica és si són a la inicial o a l’interior del mot; il·lustrant-ho només per la labial, l’holandès paard, ‘cavall’, correspon a l’alemany Pferd, i l’anglès leap, ‘saltar’, a l’alemany laufen, ‘córrer’. L’evolució de les altres obstruents varia molt segons les parles, i aquesta variació és una de les bases majors de la classificació dialectal. Hom acostuma a distingir tres grups de dialectes: el francònic, l’alamànic i el bavaroaustríac. Quant a l’alemany en el sentit ordinari, no és, com el francès o el castellà, un dialecte local que s’ha propagat d’una manera progressiva, sinó que més aviat és una combinació artificiosa, que ordinàriament hom fa remuntar a la llengua de la cort i la cancelleria dels emperadors bohemis del segle XIV (a Praga, en un país no germànic), i a l’ús genial que de la prolongació d’aquella llengua va fer Luter, en la seva traducció de la Bíblia. Els fets no són tan simples, però és cert que fins fa molt poc temps tots els alemanys eren, de fet, bilingües, que una uniformització fonològica de l’alemany de cultura no es va començar a intentar fins al segle XIX (amb l’anomenat “alemany de teatre”, Bühnendeutsch), i que potser només d’ençà de la Segona Guerra Mundial i dels immensos desplaçaments de població que va provocar es comença a dibuixar la implantació de l’alemany comú com a llengua parlada normal, si més no a les ciutats. Aquest caràcter originàriament artificiós de l’alemany es deixa reconèixer encara en molts trets de la llengua, i sobretot en l’esforç que fa la gramàtica normativa per enrobustir determinats punts de feblesa estructural (dissimetries fortuïtes, o impossibilitats de reduir a una norma comuna les bases dialectals massa divergents). Per exemple, la majoria dels dialectes alt-alemanys tendeixen a no distingir les dues sèries d’oclusives (p,t,k enfront de b,d,g) mitjançant la sonoritat, sinó merament amb la contraposició de les fortes i les lenes, les unes i les altres sordes; en els casos extrems (l’alsacià, per exemple) la distinció perilla d’esfumar-se: aleshores, el Bühnendeutsch s’esforça per imposar netament la correlació de sonoritat tal com es dona en els dialectes baix-alemanys, o sigui en llengües en principi estrangeres a l’alemany estricte. Tanmateix, el sistema fonològic alemany és clar i ric, sobretot quant al vocalisme, amb una base de catorze vocals tòniques distribuïdes en set parelles, amb una oposició de quantitat dins cada parella. En canvi, la forta intensitat de l’accent alemany, que en principi cau damunt la primera síl·laba de tot morfema lèxic (mot simple o element de compost), combinada amb el petit nombre de possibilitats de les desinències (que no arriben a deu), fa més aviat il·lusòria la teòrica riquesa de la morfologia nominal alemanya, en principi molt arcaïtzant i sorprenent entre totes les altres llengües germàniques, tret de l’islandès. El nom alemany té dos nombres, amb tres gèneres (masculí, neutre i femení) en el singular i amb el plural comú, i es declina amb quatre casos (nominatiu, acusatiu, datiu i genitiu). De fet, però, abunden els sincretismes: l’acusatiu només es distingeix del nominatiu en el masculí, etc.; essent així, la declinació opera formalment mitjançant un complicat sistema de transferències de les marques casuals entre els determinatius del nom (en una seqüència article —adjectiu— nom, per exemple, l’adjectiu ha d’agafar la marca del nominatiu si l’article és l’indefinit, que no la porta, però no l’agafa si l’article és el definit, que la porta). En tot cas, aquest sistema distingeix l’adjectiu del substantiu molt millor que no el distingeixen les llengües romàniques; en canvi, l’alemany no distingeix de cap manera l’adjectiu atributiu (indeclinable) de l’adverbi adjectival (der Junge ist gut 'el noi és bo’, der Junge spielt gut Fussball ‘el noi juga bé al futbol’). Quant a la morfologia verbal, bé que també amb una tendència a ésser conservador, l’alemany se separa molt menys de les altres llengües germàniques modernes, però l’operació sintàctica del verb és altament original, i és potser la cosa que més caracteritza la llengua. En primer lloc, si el verb es troba en una forma personal simple, ha d’ocupar una posició absolutament fixada dins la frase, a saber: és el segon sintagma en una frase afirmativa, és el darrer en una subordinada, i és el primer en una interrogativa o en certs tipus de quasisubordinades (condicionals, etc.). En segon lloc, el verb té dues maneres de no ésser simple: pot ésser una combinació d’un auxiliar amb l’infinitiu o el participi, i pot portar un preverb “separable”. En aquests casos, en una frase afirmativa, és la forma personal (de l’auxiliar, si és el cas) la que ocupa la segona posició, mentre que la forma nominal o el preverb són remesos a la posició darrera (si hi són tots dos, el preverb s’uneix a l’infinitiu, precedint-lo, naturalment). Donada l’abundància dels auxiliars (modals, de futur, de passiu) a les llengües germàniques, i l’abundància dels preverbs alemanys, això implica que el verb alemany forma molt sovint una mena de marc dins el qual es tanca tota la frase, tret d’un sintagma inicial. Aquesta és la raó capital de la tendència de l’alemany a les construccions en “incapsulació” (emboîtement, Schachtelung), que tant el diferencia de les altres llengües europees modernes. Donada també la gran latitud per a formar un “marc” gran entre l’article, per exemple, i el nom (intercalant-hi, posem per cas, complexes construccions participials), i d’altra banda la facilitat per a formar compostos recursius, la incapsulació pot complicar-se indefinidament, i l’abús que hom en fa és segurament una de les raons que retarden el progrés de l’alemany comú damunt els dialectes.
m
Lingüística i sociolingüística