Clergue de Lleida, fill d’un italià cognomenat Rosso daurador de la catedral de Barcelona. Fou canonge degà de la seu de Tortosa i protonotari apostòlic. Per contrarestar l’acord del concili de Tarragona (1635) favorable a la predicació en català, publicà, sota el pseudònim de Juan Gómez Adrín, un Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en ella en Cataluña (1636), que motivà al seu torn una rèplica en el Memorial en defensa de la lengua catalana (1636) de Dídac Cisteller. El 1639 publicà, a Roma, un Panegírico a Urbà VIII i el 1645, a Nàpols, un condol per la mort de la filla del virrei Juan Alfonso Enríquez de Cabrera: Las dichas de una pena y los motivos de consuelo... Discursos morales. Durant la guerra dels Segadors fou partidari de Felip IV: Cataluña desengañada (Nàpols 1646, en versió italiana el 1647), que conté interessants observacions sobre la societat catalana, Discurso sobre la forma de reducir a la obediencia de su Magestad a Barcelona y Cataluña (1650), Sermón... en acción de gracias por la pacificación del Principado de Cataluña (1653) i deixà inèdita una Representación a Felipe IV a nombre del Principado confesando su rebelión.