Alexandre III de Rússia

(Sant Petersburg, 10 de març de 1845 — Livadija, 1 de novembre de 1894)

Alexandre III de Rússia

© Fototeca.cat

Tsar de Rússia (1881-94), segon fill d’Alexandre II.

Fou educat pel jurista i procurador del sant sínode, Konstantin Pobedonostsev, que fomentà en el tsarévitx les idees de la russificació en massa i de l’autoritat inalienable del tsar i de l’Església ortodoxa. El 1866, Alexandre es casà amb Dagmar (Maria Fiodorovna), filla de Cristià IX de Dinamarca. En pujar al tron inaugurà una etapa d’allunyament d’Europa, d’intransigent autocràcia (anul·là l’ucàs que limitava el govern autoritari signat per Alexandre II) i de renúncia a tota reforma política i social. La premsa fou controlada (1881) i les universitats perderen llur autonomia (1884). A més, des del 1887 hom introduí tota mena d’obstacles a les classes inferiors (sobretot als jueus) per entrar a les escoles. Consolidà la preeminència de la noblesa. A la primera època del regnat d’Alexandre III el moviment revolucionari semblava anihilat, i l’activitat subversiva fou feta a l’estranger, però amb l’aparició de la gran indústria es formà un proletariat urbà sensible a la propaganda socialista (el 1887 i el 1888, atemptats frustrats contra el tsar). Alexandre seguí rígidament la política de russificació (especialment a Polònia, a Finlàndia i a les províncies del Bàltic), i prosseguí l’expansió russa a l’Àsia Central. Completà la conquesta del Turquestan, de l’oasi de Merv (1884) i de les regions de Fergana i Pamir (1893), sense entrar en conflicte amb la Gran Bretanya. Feu construir el ferrocarril transcaspià (1883-86) i manà de començar el transsiberià (1891-1904). En afers exteriors continuà a la lliga dels tres emperadors (1881), renovada el 1884, i signà amb Bismarck una aliança germanorussa (1887). Però el 1892 s’alià amb la república francesa, que li oferia els crèdits per a la indústria que Alemanya li regatejava. Als Balcans intentà de controlar el govern de Bulgària.