Alexandre Plana i Santaló

(Lleida, Segrià, 1889 — Banyuls de la Marenda, 1940)

Bust d'Alexandre Plana i Santaló, per Josep Dunyac i Sala

© Fototeca.cat

Escriptor.

Fill del poeta Josep Plana i Dorca, es llicencià en dret a Barcelona (1910). De jove estigué afiliat a la Unió Federal Nacionalista Republicana i publicà el seu únic llibre ideològic, Les idees polítiques d’en Valentí Almirall (1915). A partir del 1915 fou secretari de la Unió Industrial Metal·lúrgica i, el 1927, vocal de Consejo de Economía Nacional, on tingué una actuació remarcable. Fou de la penya de l’Ateneu i mentor d’alguns escriptors joves (com Sagarra o Pla). Els anys vint s’interessà per les noves arts com el cinema i la producció discogràfica. S’exilià el 1937 i visqué a París i al Rosselló. El primer llibre de poemes, Sol en el llindar (1915), té aspectes modernistes i noucentistes; aquests darrers s’intensifiquen en Contrabaedecker (1918) i en el llibre pòstum Poemes (1945), escrits sobretot durant l’exili. Amb una notable preocupació formal, aquests tres llibres exemplifiquen l’evolució de la poesia noucentista en aquells anys, bàsicament a partir de la introducció d’un to més meditatiu i la captació subjectiva (i recreació) d’ambients, que en el segon llibre són sempre ciutadans. El mirall imaginari (1925) és un dels primers llibres catalans en prosa poètica. Publicà també contes d’estil noucentista: A l’ombra de Santa Maria del Mar (1923) i la novel·la Vida d’un actor (1925). Romanen inèdites dues comèdies que s’insereixen en el teatre naturalista burgès: La tomba de Tutankamon (1924) i Federica. Com a crític literari publicà l’Antologia de poetes catalans moderns (1914), de gran influència, pròlegs a Josep Carner i uns 350 articles de temàtica artística, literària o artística a El Poble Català (1909-14), La Revista de Catalunya (1912), La Vanguardia (1914-18 i des del 1929), La Revista (1915-16), així com també a La Publicitat i Mirador. Alguns han estat recollits a Les valors del nostre renaixement (1976) i Teoria i crítica del teatre (1976). Influït sobretot per Remy de Gourmont i per algunes teories de Croce, considerà que la crítica és un comentari de la impressió de l’obra i una recreació artística d’aquesta. Com a crític d’arts plàstiques publicà Joaquim Sunyer (1920), Jaume Mercadé (1928) i L’obra d’Isidre Nonell (1917).