Fou rector de la Universitat Laboral de Tarragona (1959-63) i, a la Universitat de Barcelona, catedràtic de pedagogia social (1965) i de pedagogia general (1969) i cap de la secció de pedagogia, des d’on potencià un canvi d’orientació en la pedagogia universitària, per tal d’integrar-la al país i als nous corrents educatius. Excel·lí en el camp de la sociologia de l’educació, la pedagogia comparada i sobretot en la pedagogia cibernètica i en la teoria de sistemes. Fou autor, entre altres obres, de Constantes y coincidencias pedagógico-bisociológicas (1969), Cibernética y educación (1969), Cibernética del aprendizaje (1976), La función del pedagogo en la sociedad actual (1979), Cibernética de lo humano (1984), La teoria dels corrents educatius (1987), Pedagogia de Tirant lo Blanc (1991).