Els alfabets fonètics tenen llur origen simultani amb les primeres especulacions foneticoortogràfiques adients. Tanmateix, la necessitat d’alfabets fonètics es feu particularment palesa quan foren constatades tantes discrepàncies entre la pronúncia de les llengües medievals i els alfabets de base llatina i ciríl·lica, sobretot a Europa, que la cultura manuscrita havia imposat. Aquesta constatació és el punt de partença que diversifica, de llavors ençà, els camins de l’ortografia i de la transcripció fonètica. Ben aviat hom comprengué que cada llengua presenta supòsits estructurals propis de tipus fonètic i que calia cercar les respectives adequacions a l’hora de transcriure’ls. Això, afegit a la formació científica diversa de molts fonetistes, determina la creació d’un gran nombre d’alfabets fonètics arreu dels països cultes.
Fins ara, cada intent adreçat a la unificació ha fracassat per motius no sempre científics, i no es pot parlar més enllà d’alfabets que tenen tal o tal altra acceptació (per exemple, el comparatiu, l’internacional, el de Rousselot, el de Tomás Navarro Tomás, l’utilitzat per l’Institut d’Estudis Catalans). Ultra això, les relacions entre fonètica i lingüística han obligat a establir diversos graus de transcripció a partir, sobretot, de la distinció que feia el fonetista anglès Henry Sweet entre broad transcription (‘transcripció ampla’) i marrow transcription (‘transcripció estreta’) que actualment hom acostuma d’anomenar, respectivament, transcripció fonològica, a través d’un alfabet dotat de les unitats distintives que corresponen a cada llengua, i transcripció fonètica, estreta o semiestreta, destinada a reflectir els trets característics i fins i tot accidentals de cada emissió fònica de la parla, mitjançant l’alfabet fonològic, ultra un conjunt de signes diacrítics que, en afegir-se a les grafies fonemàtiques, serveixen per a indicar tota mena de modificacions, al·lofòniques o ocasionals.
Alfabet fonètic