alfabet siríac

m
Escriptura i paleografia

Alfabet propi de la llengua siríaca.

Deriva de l’arameu (potser a través del palmirè?) i és escrit de dreta a esquerra. Consta de vint-i-dos signes, tots consonàntics, que es corresponen pràcticament amb els de l’alfabet hebraic. Aquests signes, que tenen formes variants segons que vagin separats o units amb el signe anterior o amb el posterior, presenten tres formes diferents d’escriptura: l'estranghelo, la més antiga (i actualment emprada en les edicions crítiques), la nestoriana (anomenada així perquè ha estat usada pels siríacs orientals o nestorians), que se li assembla molt, i la serṭō, pròpia dels siríacs occidentals (jacobites i maronites) i la més difosa i emprada en les gramàtiques i en moltes edicions. El siríac desconeixia primitivament els signes vocàlics. A las primerias del s VIII hom adoptà, per al siríac occidental, algunes vocals gregues, que són col·locades damunt les consonants corresponents, mentre que la tradició oriental adoptà un sistema de punts. A part això, ambdues branques es distingeixen en la pronunciació de les vocals (per exemple, occidental: ō, ī; oriental: ā, ē). A les formes d’escriptura esmentades cal afegir, finalment, la karšuni, consistent en un text àrab escrit amb caràcters siríacs.