En els primers temps de l’islam, els alfaquins, anomenats muǧtahid, decidiren les qüestions del dret basant-se en la xara o llei de l’Alcorà i en la suna o tradició. Els casos no prevists en aquestes dues fonts del dret islàmic eren resolts mitjançant l’aplicació de l’activitat intel·lectual (ra'y), el consentiment de la comunitat (iǧmā') i la deducció de casos anàlegs (qiyās. Una vegada acceptada l’obra dels fundadors de les quatre escoles ortodoxes de l’islam hanbalita, xafeïta, hanafita i malikita), hom resolgué les disposicions comunes com a obligatòries per a tots els musulmans, mentre que les privatives de cada escola havien d’ésser acceptades per llurs seguidors, i els alfaquins quedaren reduïts a la condició de repetidors del dret contingut en els llibres sense tenir accés a les fonts. A partir del segle XIX un grup d’alfaquins reformistes, comandats pel muftí Muḥammad ‘Abduh decidiren que calia tornar a recórrer a les fonts directes per arribar a noves solucions, puix que les pròpies de l’islam clàssic no resolien els problemes de la vida contemporània.
m
Islamisme