Alfons Serra i Baldó

(Barcelona, Barcelonès, 26 de juliol de 1909 — Barcelona, Barcelonès, 31 de març de 1993)

Filòleg.

Es formà a les universitats de Barcelona i de Madrid i als Estudis Universitaris Catalans. Lector a la Universitat de Tübingen i professor a l’Institut-Escola de Barcelona, el 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on, gràcies a Josep Sebastià Pons, esdevingué lector de català i castellà a la Facultat de Lletres de la Universitat i a l’Institut d’Études Hispaniques, i conservador a la Biblioteca Universitària. Tornà a Catalunya el 1974, després de jubilar-se. Col·laborà, entre altres publicacions, a Estudis Universitaris Catalans, Quaderns de Poe­sia, La Publicitat, El Matí, Revista de Catalunya i Estudis Romànics amb articles sobre literatura o mètrica catalanes. Publicà Resum de poètica catalana (conjuntament amb Rossend Llates, 1932); Qüestió entre lo vescomte de Rocabertí i mossèn Jaume March (1932); l’estudi i antologia Els trobadors (1934), amb el text provençal i la versió catalana prosificada; una selecció de la crònica de Bernat Desclot, El desafiament de Bordeus (1935), i el vo­lum didàctic Deu llibres catalans (1938), on són explicades als infants obres de Ramon Llull, Jacint Verdaguer i Joan Maragall, entre d’altres. Com a poeta, donà a conèixer dos reculls d’inspiració ribiana: Càrcer (1936), amb el pseudònim d’Andreu Maristany, i Dotze sonets (1942), editat, amb traducció francesa, a Tolosa de Llenguadoc, on el 1952 fou secretari dels Jocs Florals a l’exili.