A causa de la revolució liberal del setembre de 1868 hagué de fugir a França amb la resta de la família reial. L’any 1870 rebé els drets a la corona gràcies a la renúncia d’Isabel II, mentre Cánovas del Castillo organitzava el partit alfonsí amb elements moderats i unionistes, que s’oposaven a la monarquia d’Amadeu I. En ésser proclamada la República, tots els monàrquics, llevat dels carlins, passaren a les files alfonsines. El cop d’estat de Pavía (gener del 1874) acabà, de fet, amb la República, i el pronunciament de Martínez Campos (Sagunt, desembre del 1874) permeté la restauració monàrquica. Cánovas es féu càrrec del govern, i Alfons XII tornà a la cort. El rei presidí la vida política sense immiscir-s’hi, amb la qual cosa aconseguí de refer, en part, el prestigi de la monarquia. Hom posà fi a la guerra carlina (1876) i a la insurrecció cubana (1878), i fou promulgada una nova constitució (1876), molt més moderada que la del 1869. Sota la direcció de Cánovas (que presidí quatre dels vuit governs d’aquesta etapa), foren establertes les bases del futur sistema de torn en el poder entre els partits conservador i liberal. Poc abans de la seva mort li fou presentat el Memorial de Greuges (març del 1885), que rebé amb simpatia, però l’actitud intransigent de Cánovas féu que aquestes reivindicacions catalanes no fossin tingudes en compte. La seva primera muller, María de las Mercedes d’Orleans, morí poc després de les noces, i la segona, Maria Cristina d’Àustria, exercí la regència durant la minoritat del fill d’ambdós, Alfons XIII.