Fou mestra i periodista (col·laborà en La Nación amb el pseudònim de Tao-Lao ). La seva poesia evolucionà d’un postromanticisme confessional a una posició molt singular dins els corrents d’avantguarda. Essencialment amorosa —necessitat d’estimar i d’ésser estimada—, però alhora amb una decepció gran de no trobar l’home, la seva poesia en la darrera etapa es decantà cap a una veu torturada, intel·lectual i hermètica, difícilment compresa pels seus lectors. El 1920 obtingué el Premio Nacional de Literatura. Escriví, entre d’altres, El dulce año (1918), Ocre (1925), El mundo de los siete pozos (1934) i Mascarilla y trébol (1938). Afectada d’una malaltia inguarible, es llançà a la mar després d’haver escrit el sonet Voy a dormir.