Ordenat de sacerdot el 1807, fou diputat al parlament del Piemont (1848) i president honorari (1859) de la facultat filosoficoliterària de Parma. El seu pensament filosòfic presenta tres etapes: una de sensista, representada sobretot per Della filosofia dell’affetto (1829-34), una altra, en la qual tendeix a l’escepticisme i al subjectivisme: Filosofia della mente (1836) i Il nuovo saggio sull’origine delle idee dell’abate Rosmini esaminato (1837), i una última fase, clarament kantiana, bé que sempre amb tendència a destacar-ne els elements objectivistes i realistes: Della critica della Ragion pura di Kant , en 3 volums (1843 i 1846-49).