Situació i presentació
És situat a la vall emmarcada pels cingles d’Arbolí i de la serra de la Mussara, al N, i per les muntanyes del Mirador o del Molló (915 m), al límit amb el Priorat, i de Puig Cerver (831 m), a l’W. Pel coll de Cortiella, obert entre Puig Cerver i el Mirador, una llengua del territori municipal s’endinsa pel Priorat en direcció a Porrera. És drenat bàsicament per la riera d’Alforja, a la qual conflueixen, entre d’altres, els barrancs de la Canaleta, dels Llobregats, de les Comes, del Roure i de les Creus; el barranc de les Valls, a la capçalera de la riera de les Voltes, la riera de la Vila, que va cap a l’Aleixar, i la capçalera del riu de Cortiella, que fa cap al riu de Siurana.
El municipi confronta amb els termes de Duesaigües i Riudecols (S), el de Botarell (en un punt) i les Borges del Camp (SE), Maspujols i l’Aleixar (E), Vilaplana (NE), Arbolí (N), i ja per la banda del Priorat, en un punt amb el de Cornudella de Montsant, Porrera (W) i Pradell de la Teixeta (SW). El terme comprèn, a part la vila d’Alforja, cap de municipi, diverses urbanitzacions, com ara les Barqueres, els Garrigots, Portugal, el Mas de l’Aleu, Sant Antoni i els Cervians. Hi ha també els despoblats i antics termes de Cortiella i els Domenys. Passa a llevant de la vila la carretera C-242 que surt de la N-420 i va de les Borges del Camp a Flix (Ribera d’Ebre). Pel coll de Cortiella circula una pista que comunica el terme veí de Riudecols amb el coll d’Alforja, per on passa la C-242.
La població i l'economia
La trajectòria demogràfica de la vila es fa difícil de seguir a causa de l’existència de la baronia, que provoca valoracions conjuntes de la població (forgetans o alforgencs). El 1378 tenia 78 focs, 86 el 1413, 52 el 1497, que pugen a 93 gairebé cent anys més tard, el 1553, i baixen a 76 el 1563. Al segle XVIII hi ha 194 cases (1708), 170 el 1719, 240 el 1763 i 240 el 1773, i 817 h el 1719 i 2.074 el 1787. El 1830 tenia 1.673 h, el 1842 assolí el màxim de població, amb 2.231 h, i el 1897 davallà fins als 1.956. El 1900 tenia 1.909 h, que en continuada davallada passaren a 1.767 el 1930, 1.353 el 1965, 1.187 el 1975, 1.136 el 1981 i 1.088 el 1991, despoblament provocat per l’emigració cap a Reus i Barcelona. Tanmateix, al llarg de la dècada del 1990 es va apreciar un cert revifament demogràfic, que continua amb el nou segle (1.344 h el 2001 i 1.488 h el 2005).
Hi ha força bosc i botjar i l’agricultura és majoritàriament de secà, dedicat principalment al conreu de l’avellaner i, en petites extensions, també al de la vinya, l’olivera, els cereals, els ametllers i els fruiters. En la zona de regadiu, amb aigua de mina, es fa una mica d’horta. La Cooperativa Agrícola d’Alforja, fundada el 1954, comercialitza els productes del camp. El sector ramader es centra en l’avicultura i la cria de bestiar porcí.
Els anys seixanta tancaren una mina de coure i una de barita, i els anys vuitanta es deixaren d’explotar les pedreres de granit. S'explota amb un gran rendiment la pedrera de pòrfirs. El desenvolupament industrial del terme rebé un impuls en la dècada del 1990 amb la instal·lació del polígon industrial d’Alforja, vora la carretera de Reus a Lleida per Flix. A banda de petites empreses dedicades a l’embotellament d’aigua, hi ha indústria dedicada a l’elaboració d’articles metàl·lics de parament domèstic.
La vila d'Alforja
La vila d’Alforja (1.207 h el 2005) és situada al centre de la vall, dalt un petit turó (374 m), a l’esquerra de la riera. Amb bons carrers i places àmplies, destaca la plaça porxada del Mercadal. El nucli és centrat per l’església parroquial de Sant Miquel, airosa i amb un esvelt campanar, que mostra la data de 1637. El Museu Salvador Vilaseca, a Reus, conserva un retaule de Sant Miquel de l’anomenat Mestre d’Alforja, del segle XVI. De les muralles, que subsistien encara en una bona part el 1931, només es pot veure ara un portal i escasses restes del castell d’Alforja, probablement d’origen romà.
Dins el món de la cultura la vila ha tingut personatges destacables, com el sociòleg Octavi Fullat i l’escultor Josep Salvadó i Jassans, que a Alforja té el Monument al mestre Josep Taverna (1964) i Pagès de Tarragona (1957). La família del famós llatinista Joaquim Balcells i Pinto era originària d’Alforja. A la casa pairal, bell edifici del segle XVIII, el seu amic, el famós romanista Wilhelm Meyerlübke, redactà la seva darrera obra, Das Katalanische (1925), una de les fites bàsiques en el reconeixement del català com a llengua independent en els estudis de romanística. La vila disposa de diverses entitats culturals i esportives. Destaquen per l’antiguitat la primera entitat cultural d’Alforja, Defensa Agrícola, creada el 1916. El 1956 es fundaren els Amics d’Alforja, que han dotat la vila d’un espai recreatiu i esportiu, amb una sala de teatre; d’aquest centre depèn la Societat d’Estudis Alforgencs. Entre les festes més tradicionals podem esmentar la festa major, que s’escau al setembre, pels volts de Sant Miquel, la festa Castellera, al juliol, i la festa del “Pataco” (plat gastronòmic típic del poble), a l’agost.
Altres indrets del terme
Entre les urbanitzacions que hi ha al municipi destaquen les Barqueres, al SE de la vila, i Portugal a l’E d’Alforja, connectada amb la vila per una carretera. El 2005 sumaven 232 h.
Dins el terme d’Alforja hi ha els despoblats i antics termes de Cortiella i els Domenys. Cortiella fou donada per la reina Sança a Ramon de Ganegot al desembre del 1190; passà a integrar-se a Alforja per la continuïtat territorial i la unitat de senyoria, i seguí els seus mateixos avatars històrics. En la donació del 1190 Sança cedia els delmes a la mitra i es reservava per a ella una mina d’argent. Cortiella tenia 3 focs el 1553, 4 el 1708 i 1 el 1830. Entre el 1586 i el 1669 participà en la Comuna del Camp. Actualment en el Mas d’en Mestres, casa pairal del cap carlí del mateix nom, hi ha la capella de Santa Maria de Cortiella. El mas, que degué rebre una bona part del terme, fou refet el 1860, tot i que el 1553 consta ja un Joan Mestres, a Cortiella. El 1553 hi havia en tot el terme de Cortiella 8 masos.
Els Domenys o els Domenges formaven part també de les terres dels Arcs adquirides el 1243 per Pere d’Albalat a l’abadessa de Bonrepòs. El mateix Albalat n'adquirí els drets reials en canvi de perdonar un deute a Jaume I. El 1339 formava part de la Comuna.
El santuari de la Mare de Déu de Puigcerver, de gran devoció popular, és situat al límit del terme amb el de Riudecols, i integrat per un conjunt d’edificacions sense un especial interès. Fou alçat per Pere dels Arcs en compliment del testament dels seus pares. La capella ja era alçada el 1243, en morir Pere dels Arcs. Al segle XVII el santuari fou engrandit i s’acabaren les obres el 1620. La primera guerra Carlina hi provocà estralls i fou refeta el 1858 i el 1863. Derruït de nou per fets bèl·lics, fou restaurat el 1882. La imatge antiga, trobada segons la llegenda per un pastor, fou destruïda el 1936. Antigament hi havia hagut rivalitats entre les Borges, Alforja i Riudecols sobre les peregrinacions al santuari. Fins a la fi del segle XIX era costum d’encendre-hi fogueres gegantines, visibles de molt lluny, la nit de Sant Joan, fet del qual Amades dedueix l’existència a l’indret d’un culte precristià.
El santuari de Sant Antoni és del segle XVIII; s’hi fan força excursions i té una bona font de molta anomenada.
La història
Se suposa que el poble prové d’una masia àrab des de la qual s’haurien explotat mines d’argent. El primer esment del topònim, que Coromines creu d’origen aràbic, és un pergamí de Ramon Berenguer IV del 1152, encara que la carta de poblament no l’atorgà el mateix comte fins el 1158 juntament amb l’arquebisbe Bernat Tort en favor de Ramon Ganegot (també Gavalgald o Gavagou), company des del primer moment del príncep Robert.La donació del 1158 comprenia tota la vall amb l’obligació de crear-hi una vila per a garantir el control i el domini de les serres de Prades i Siurana, tot just ocupades. La nova senyoria passava a dependre del terme de Prades, encara que l’arquebisbe en mantenia els delmes i les primícies. La vila, que s’havia de dir Santa Maria de la Vall d’Alforja, era cedida a Ganegot i els seus hereus en perpetu alou. El 1173 l’arquebisbe Guillem de Torroja es reservava el castell d’Alforja, els drets eclesiàstics i una propietat dominical. El nucli ja devia ser poblat abans, perquè Alforja i la seva església surten esmentats en la butlla d’Anastasi IV del 1154. La repoblació fou ràpida. Ganegot cedia el 1194 la meitat d’Alforja i els seus termes a la seva filla Romeva amb motiu de casar-se amb Bertran de Castellet. Vídua Romeva, es casà de nou el 1200 amb Bernat dels Arcs, amb la qual cosa es produí la unió de les dues senyories, que passaren al seu fill Pere dels Arcs. Aquest darrer es negà a reconèixer la fidelitat que devia a l’arquebisbe, féu diverses accions de guerra per la comarca i malversà el patrimoni. A la seva mort, el 1243, deixà els seus béns en herència a l’abadessa i la comunitat de Bonrepòs. El mateix 1243 les senyories foren comprades al monestir de Bonrepòs, per l’arquebisbe Pere d’Albalat, i passaren a constituir la denominada baronia d’Alforja. La baronia era integrada per les Borges, Riudecols, les Irles, els Banys, els Domenges o els Domenys, Cortiella, els Arcs, les Benes, les Voltes i Tascals, a més de la vila titular. El mateix Albalat adquirí de Jaume I els drets reials a tot el terme.
El call d’Alforja, molt relacionat amb el de Valls, és documentat entre el 1283 i el 1393. En aquesta darrera data el poble hagué de comprar el perdó reial a Joan I pels excessos comesos contra els jueus el 1391.El 1314 la vila fou assaltada pels homes de la baronia d’Entença perquè creien que hi havia empresonat un home de Samuntà. Fou des del castell d’Alforja —de dimensions probablement considerables i lloc sovintejat de residència dels arquebisbes durant l’època medieval— des d’on Jaume II convocà el 1319 els prohoms del regne a Tortosa per solucionar el problema provocat per la negativa del primogènit a casar-se.
Membre de la Comuna del Camp almenys des del 1322, es pronuncià el 1464 a les ordres de Pere Conangles contra Joan II, motiu pel qual fou assetjada per la gent de la baronia d’Escornalbou i s’hagué de retre. Als segles XIII i XIV sembla que hi hagué eremites pel terme i al segle XIV hi habitaven músics i joglars, símbol de prosperitat econòmica. Al segle XIV hi vivien els Desbancs, els únics blasonats del terme.
Al llarg del segle XVIII prengué un notable increment el conreu de l’avellaner. La vila fou considerada el 1794 cap de cantó per al reclutament del sometent per a la Guerra Gran. La guerra del Francès provocà una forta crisi econòmica. El 1810 gent del poble atacà els francesos a les Borges on, després de foragitar-los, els voluntaris d’Alforja caigueren en un parany. En la primera guerra civil el poble es declarà a favor dels absolutistes, 3.000 dels quals s’aplegaren a la vila i hi foren derrotats per sorpresa el 1822. És un fet representatiu de l’evolució ideològica del poble que mentre el 1834 era afusellat el cap carlí, dit el Vicari d’Alforja, el 1840 grups carlins assassinaren 29 voluntaris isabelins del poble. Abans, el 1827, els matiners encapçalats per Joan Rafí hi instal·laren, fins que pogueren entrar a Reus, la seva junta del corregiment. El 1869 hi guanyaren els monàrquics i el 1872 Josep Antoni Mestre fou un dels primers a alçar-se amb els carlins al S de Catalunya. El 1874, 150 carlins a les ordres del capellà de Flix encerclaren en el poble els liberals, que es refugiaren a l’església; tot i això s’hagueren de retre en arribar Moore amb mil homes més, que tot i haver-los donat paraula de vida els féu afusellar.