Alícia Marcet i Juncosa

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1931 — Perpinyà, 30 d’octubre de 2016)

Historiadora.

L’any 1939 s’exilià a París amb la seva família. Cursà estudis superiors a la Sorbona i fou professora a la Universitat de Perpinyà des del 1969 fins a la seva jubilació el 1993. Centrà les seves recerques en la història de les mentalitats, els moviments socials dels segles XVI al XVIII i, sobretot, en la història de la Catalunya del Nord amb relació als problemes d’integració del Rosselló al regne francès després de la pau dels Pirineus (1659). Autora d’una extensa producció bibliogràfica, destaquen Breu història de les terres del nord (1988) i Le rattachement du Roussillon à la France (1995), on tracta el procés que conduí a la signatura del tractat dels Pirineus. Analitzà també com França imposà noves institucions i una nova fiscalitat i, al mateix temps, com els rossellonesos se’n defensaren. També col·laborà en Histoire de Perpignan (1985), dirigida per Philippe Wolff, i en La Révolution dans le département des Pyrénées Orientales. 1789-1799 (1989), juntament amb Michel Péronnet, on fa un breu recorregut per l’experiència revolucionària al Rosselló.

Participà en nombrosos congressos, com ara els d’Història Moderna de Catalunya: en el I (1984) amb el treball “El clergat rossellonès agent de la resistència a la francesització després del tractat dels Pirineus”; en el III (1993) amb la comunicació “El consell sobirà del Rosselló al segle XVII”, i en el IV (1998) amb “L’establiment de la frontera entre França i Espanya”. Tot i això, els treballs que millor la defineixen com a historiadora són els dedicats a les revoltes dels anys 1663-72 i 1674, les dels angelets del Vallespir i les conspiracions del Rosselló. Sobre aquest tema escriví “Les conspirations de 1674 en Roussillon: Villefranche et Perpignan”, en Annales du Midi (1974), i “La résistence catalane au landemain de l’annexion de 1659”, dins l’obra col·lectiva Mouvements populaires et conscience sociale, XVI-XIXe. siècles (1985). Activa defensora de la identitat catalana de la Catalunya del Nord, el 1990 fundà i presidí la Fundació Comte Guifré, dedicada a la defensa de l’ensenyament secundari en llengua catalana.