El terme alienació, d’origen jurídic, adquirí significació filosòfica amb Hegel, principalment en la Fenomenologia de l’esperit . Hegel emprà aquest terme amb significats diferents, que en general poden reduir-se a la definició d’alienació com aquell estat en què una realitat es troba fora de si, això és, s’exterioritza o s’objectiva, afirmant-se com un altre ( Entaüsserung ) o com un altre estrany ( Entfremdung ); a la Fenomenologia de l’esperit , la natura és una objectivació de l’esperit i, en aquest sentit, és esperit alienat. L’alienació és també un estat de la consciència previ a l’autoconsciència. Hegel aplicà, a més, aquest concepte a la mateixa dialèctica de l’esperit; l’esperit, en l’estat civil i de cultura, és sotmès al risc ineludible, perquè és un moment necessari del procés dialèctic, de perdre's en un món imaginari (esperit objectivat). Marx, a les seves obres de joventut, principalment als Manuscrits econòmico-filosòfics , escrits l’any 1844, emprà aquest concepte continuant la interpretació de Feuerbach, referint-lo a l’home concret i a la seva situació en la societat capitalista i, en general, a les societats classistes; l’alienació és, llavors, el procés a través del qual els productes de l’activitat humana escapen al control de l’home i el dominen. Marx analitzà especialment les alienacions que es donen en la vida material perquè les considerava originadores de les altres possibles (alienació política, alienació religiosa, etc). A la societat capitalista, a causa de la separació entre treball per una banda, i capital i propietat privada per l’altra, no pertany a l’obrer el producte del seu treball, ans al contrari, constitueix el mitjà pel qual el capitalista el domina i l’explota, ja que el poder del capitalista radica en la riquesa resultant de l’apropiació de part del producte del treballador. L’oposició entre treball i capital deriva del desenvolupament de la divisió del treball, la qual limita les activitats de l’home individual a unes possibilitats concretes dins el conjunt d’activitats possibles i, a més, exigeix la creació de les relacions de canvi, en les quals l’home mateix o el seu treball es transforma en objecte de canvi. La superació d’aquest tipus d’alienació, que Marx analitzà més precisament a Das Kapital (( fetitxisme de la mercaderia)), es realitza a la societat comunista, on, per l’abolició de la propietat privada, pertanyen a l’home concret els productes del seu treball. Això obre, segons Marx, la possibilitat que l’home sigui autènticament lliure, que domini la pròpia activitat i desenvolupi plenament les seves capacitats tot superant les limitacions imposades per la divisió del treball. La valoració del concepte d’alienació dins el pensament de Marx ha estat objecte de diferents interpretacions des de la publicació, el 1931, dels Manuscrits econòmico-filosòfics ((marxisme)). Actualment, la temàtica de l’alienació és encara oberta. Però, limitat a la seva significació tècnica, aquest concepte ha estat emprat en una gran part de les anàlisis crítiques de les noves formes de dominació de la societat contemporània i, en el camp estricte de la filosofia, per diferents corrents de pensament, principalment l’existencialisme (Sartre, Merleau-Ponty). Dins l’existencialisme, que ha intentat principalment l’anàlisi de l’home en general, l’alienació expressa les contradiccions ineludibles de l’activitat humana, la qual per existir ha de realitzar-se en alguna cosa objectiva, per això mateix ja estranya i dominadora; la superació de formes concretes d’alienació és concebuda en l’existencialisme com una possibilitat particular dins l’esqueixament caracteritzador del mode d’ésser de l’home.
f
Filosofia