Així, hom parla d’un deute d’aliments per part de qui els ha d’abonar (alimentant), i d’un dret d’aliments per part de qui els ha de rebre (alimentista), bé que és possible que l’obligació d’alimentar neixi també de contracte voluntari i no per obligació de la llei. Els aliments deguts per imposició legal pressuposen una relació de parentiu entre alimentant i alimentista, el grau del qual determina cada legislació de forma variable (esposos, fills, pares, germans, etc.), com també és diferent, segons les legislacions, la quantia dels aliments satisfets, bé que normalment té relació amb la posició econòmica de l’alimentant i les necessitats de l’alimentista; generalment, els aliments són fets efectius en diners, bé que excepcionalment hom admet la prestació en espècies. El dret d’aliments es perd per causa de mort, desaparició de les circumstàncies de necessitat que el justificaven, i també per actes d’ingratitud o de mala conducta de l’alimentista.
La compilació del dret civil especial de Catalunya no estableix normes sobre aliments, i per tant és aplicable la regulació del Codi Civil espanyol, segons el qual hom entén per aliments els indispensables per al sosteniment, l’habitació, la vestimenta i l’assistència mèdica, a més de l’educació i l’ensenyament si l’alimentista és menor d’edat. Estan obligats recíprocament a aliments els esposos, els ascendents i els descendents. Entre germans legítims en cas de defecte físic o altra causa no imputable a l’alimentista que no li permeti de procurar-se la subsistència. Els aliments, dits també en aquest cas auxilis necessaris, inclouen també les despeses d’instrucció elemental i d’ensenyament d’una professió, art o ofici, però no estan subjectes a les circumstàncies, o sigui, ni als cabals de qui els dona ni a les necessitats de qui els rep. A Catalunya els aliments entre parents són regulats pel codi de família del 1998.