Les composicions al·legòriques han estat molt freqüents en tota la història de l’art. A l’art clàssic foren notables les composicions d’Apel·les (s. III aC), perdudes totalment, com La calúmnia amb al·legories de la veritat, la ignorància, l’enveja, etc. A l’art romà es donaren sobretot en obres de pintura, inspirades en les gregues (al·legoria d' Arcàdia, Hèracles i Tèlef, al museu de Nàpols). A l’art cristià són inspirades en les Sagrades Escriptures (Agnus Dei, el Bon Pastor, etc), però ja en el romànic, i, sobre tot, a partir del Renaixement, hom retroba al·legories centrades en idees profanes, de les quals hi ha nombrosos exemples: representació dels mesos de l’any, al portal de Ripoll (s. XII); La primavera, de Botticelli (s. XV); La malenconia, d’Albrecht Dürer (s. XVI); Les arts liberals, de Pellegrino Tibaldi (s. XVI), a la volta de la biblioteca d’ El Escorial; Els continents, de Luca Giordano (s. XVII), a El Escorial; L’aurora, de Guido Reni (s. XVII), a la Galleria Rospigliosi de Roma; El dia, de Ferdinand Holder (s. XIX-XX); La joventut, de Josep Clarà (s. XX), a la plaça de Catalunya, de Barcelona.
f
Art
L’estiu, representació al·legòrica de l’estiu que féu el pintor francès François Boucher (1703-1770)
© Corel Professional Photos