Es diferencia de la metàfora en el desenrotllament, més ampli i extens, que pot abraçar tota una obra, i en la seva finalitat, que no és inicialment estètica, sinó que amaga una intenció sovint didàctica o moral. L’al·legoria, abundant a totes les literatures primitives, constituí una de les fórmules freqüents als llibres de la Bíblia i a la tradició grega i llatina i, recollida pel cristianisme, desembocà a l’edat mitjana en un sistema coherent i tancat d’imatges i representacions —en són exemple el Roman de la Rose , les construccions al·legòriques de Ramon Llull o la Divina Comèdia de Dant— que posteriorment amb el barroc es relaxaren i adoptaren formes més personals en cada escriptor —així els poemes elisabetians d’Edmund Spenser o els actes sacramentals de Calderón de la Barca—. Confosa sovint amb la paràbola, l'apòleg, la faula, etc, ha estat conreada fins als nostres dies. En la Bíblia, la seva interpretació ha donat lloc a un mètode particular d’exegesi, anomenat mètode al·legòric. Consisteix a donar a un passatge de l’Escriptura un altre sentit (sentit al·legòric) d’aquell immediatament expressat en el text (sentit literal), al qual aquest es refereix, almenys segons la interpretació del comentarista (la vinya significa el poble de Déu); fets de l’Antic Testament són aplicats a realitats del Nou. Aquest mètode no s’ha limitat a interpretar les al·legories volgudes per l’autor; alguns autors (l’escola d’Alexandria en representa la màxima esplendor) han volgut trobar aquest sentit al·legòric en tots els texts de l’Escriptura.
f
Literatura
Bíblia