al·literació

f
Literatura

Repetició, volguda o no, d’uns mateixos sons (no sempre d’unes mateixes lletres), sovint al començament de dos o més mots consecutius o situats a curts intervals.

Així, en català, es pot donar amb paraules com caça, sol, bassa, ciri. L’al·literació, com a procediment musical primitiu, que el poeta feia servir per a mantenir l’atenció de l’auditori o influir sobre aquest, apareix ja a la literatura grega i, sobretot, a la llatina, i es confon, de vegades, amb l'onomatopeia. La funció, en canvi, que tingué a l’antiga poesia germànica i escandinava, fou més important, ja que constituí un dels elements bàsics de llur mètrica. Bé que hom la troba en la prosa —on, quan és involuntària, sol esdevenir un defecte cacofònic— i també a l’aforisme, al proverbi, a la màxima, etc, és en poesia que hom se'n serveix, com a mitjà eficaç, per a suscitar efectes intencionats.