Sistema d’aquarterament molt utilitzat per les monarquies europees durant els s. XVI i XVII, i que sovint fou causa de xocs greus entre els soldats i la població local, ja que la presència de tropes, sovint sense soldada i generalment formades per mercenaris estrangers, anava seguida sempre de saqueigs, destruccions de collites, robatoris i assassinats. Quan els monarques hispànics començaren d’organitzar els exèrcits mercenaris característics de l’Europa moderna, es produïren les primeres tensions entre les autoritats catalanes i les castellanes a propòsit dels allotjaments. A través dels dictàmens de les corts catalanes, els tres braços havien intentat ja de determinar les obligacions de la població en aquesta qüestió. Durant els darrers decennis del s. XV i al llarg del s. XVI, els capítols de corts insistiren, d’una banda, que els soldats només podien ésser admesos en cases particulars quan a la localitat on es trobessin no hi hagués hostal o castell, i, d’altra banda, que totes les despeses havien d’anar a càrrec dels soldats. En aquest sentit es pronunciaren les corts de Montsó del 1470 i el 1547, els Nous Vectigals del 1553 i les corts de Barcelona del 1564 i el 1599. Els allotjaments tingueren un paper important durant l’alçament català del 1640. Els sovintejats incidents que s’esdevingueren al Principat des del 1626 entre les tropes mercenàries i la població civil, feren decidir les autoritats catalanes a determinar novament quines eren, d’acord amb les Constitucions de Catalunya, les obligacions dels catalans en qüestió d’allotjament de soldats. La Generalitat i els consellers de Barcelona encarregaren el dictamen (1630) a una junta de jurisconsults integrada per notables figures, com Jaume Càncer, Joan Pere Fontanella, Joan Pau Xammar, Miquel Joan de Magarola, Congost i d’altres; davant la situació existent i les pressions de les autoritats centrals, el dictamen fou ja transaccional: la població rural estava obligada a allotjar els soldats a les seves cases (cal tenir en compte que l’estament aristocràtic, eclesiàstic i els ciutadans estaven exempts de les càrregues d’allotjament); la distribució de l’aposentament havia d’ésser feta pel regidor de la població, i el soldat allotjat tenia dret gratuïtament a sal, vinagre, foc, llit, taula i servei d’acord amb les possibilitats de la família que l’acollia. Totes les altres despeses havien d’ésser pagades pels soldats. El problema dels allotjaments es prolongà durant tota la guerra amb les tropes castellanes i després amb les franceses. Les molèsties ocasionades per les tropes franceses del duc de Noailles provocaren l’alçament dels Gorretes o Barretines (commoció dels Gorretes), que s’estengué des de la plana de Vic fins al Baix Llobregat, Alt Penedès i Igualada. Els Gorretes, acomboiats pel seu cap Antoni Soler, de Sant Boi, blocaren Barcelona; la ciutat acordà aleshores (desembre del 1689) de substituir, per espai de cinc anys, l’allotjament militar per un donatiu únic de 200 000 ducats repartit entre la població (tocaven dos diners per foc, i Barcelona i el braç militar es comprometien a fer un donatiu especial), i en cas de pau es reduiria a la tercera part. La ciutat acordà també de construir unes casernes a les drassanes de Barcelona (febrer del 1690) i unes altres a la ciutat de Vic (1692). Però Catalunya sofrí encara allotjaments d’aquest tipus fins al tractat de Rijswijk del 1697. Durant el s. XVIII la càrrega dels allotjaments fou regularitzada per un tribut equivalent i que representava unes 15 000 lliures l’any, i sovint, a més, existia un tàcit acord entre veïns i oficials pel qual els primers pagaven als segons un tant mensual perquè cerquessin aposentament. A més, ja des del principi del segle, l’organització de l’exèrcit permanent anà limitant la necessitat de recórrer al sistema de l’allotjament, gràcies principalment a l’establiment de casernes a les grans ciutats. Amb tot, l’obligació de l’allotjament ha perdurat fins als nostres dies i ha estat objecte de diverses regulacions; a Espanya, un decret del 1837 suprimí en principi els privilegis de classe pel que fa referència a l’obligatorietat dels allotjaments.
m
Història