Almanac dels Noucentistes

Portadella interior de l’Almanac dels Noucentistes

© Fototeca.cat

Volum miscel·lani publicat el 1911 per l’editor Joaquim Horta en una edició de 150 exemplars.

Volgué ésser la presència militant del nou grup, malgrat aplegar alguns autors d’actitud prenoucentista. Consisteix bàsicament en una antologia, tant literària com plàstica, de les concepcions estètiques i artístiques del Noucentisme en un moment en què el moviment ja era conegut i començava a establir-se. La data de publicació és en aquest sentit ben significativa perquè coincideix amb altres circums­tàncies que il·lustren aquest mateix procés de consolidació. El 1911 és, per exemple, l’any de publicació de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors i de la mort de Joan Maragall. Tot i això, el caràcter miscel·lani de l’almanac és tan ampli que no acaba d’il·lustrar del tot la selecció del Noucentisme i el tipus de sincretisme del moviment. No pot ser entès, doncs, com a plataforma d’un grup consolidat, però sí que evidencia, si més no, l’assumpció del terme noucentisme com a sinònim de modernitat, cosa que de passada arracona el terme fins llavors vigent per a designar-la: el modernisme. Entre els col·laboradors hi ha escriptors tan característics del Noucentisme com Xènius (Eugeni d’Ors), Josep Carner, Guerau de Liost (Jaume Bofill i Ma­tes), Rafael Masó i Valentí, Ramon Rucabado o Josep M. López-Picó, juntament amb artistes de característiques similars en aquell moment (Josep Aragay, Josep Clarà, J. Torné-Esquius o Joaquim Torres i García). També és significatiu que hi hagi la signatura d’algun dels polítics més emblemàtics de la Lliga Regionalista (com Francesc Cambó) i que la coberta sigui il·lustrada amb una imatge de la testa de Venus que s’havia trobat a les excavacions d’Empúries i que Xènius havia convertit en emblema des de les pàgines del seu Glosari. Entremig, però, hi ha col·laboradors que caracteritzen altres tendències: Josep Lleonart, Francesc Pujols, Pere Prat Gaballí i Pere Coromines, pel que fa als escriptors, o Isidre Nonell, Pablo Picasso i Joaquim Mir en el camp del gravat artístic. Tot i que l’almanac fou concebut com un anuari amb continuïtat en els anys posteriors, ja no se’n publicà cap més, la qual cosa és també un símptoma de les limitacions de la proposta. El 1980 se’n feu una edició facsímil de 1.500 exemplars.