La zona central, més ampla, és anomenada ventre; a la part inferior hi ha una zona cilíndrica formada pel gresol (la part de baix) i l'obra (la part de dalt). Al gresol hi ha dos forats, el forat per on surt l’escòria i el forat de colada, per on hom fa la colada del forn. A l’obra, a uns 2,5 m del gresol, hi ha les toveres, per on hom injecta l’aire. L’estructura del forn sol ésser de planxa d’acer, reforçada amb cèrcols, revestida interiorment de material refractari i proveïda d’un sistema de refredament. El forn és carregat per la part superior, en capes alternatives de coc i mineral (òxids de ferro), amb les addicions eventuals de fundent, ferralla o escòria enriquidora. El conjunt d’aquesta càrrega va baixant regularment cap al ventre del forn. A la boca de les toveres és on té lloc la combustió del coc amb l’aire preescalfat de 700° a 1.200 °C, i així es produeix a l’etalatge una temperatura d’uns 2.000 °C. Els gasos produïts en la combustió, que contenen encara un terç de monòxid de carboni, pugen pel forn travessant la càrrega, redueixen una part dels òxids de ferro i escalfen la càrrega. A la temperatura de 2.000 °C el coc redueix els òxids de ferro (reduïts ja parcialment pels gasos calents als nivells més elevats del forn) i es liquiden el ferro, les impureses i les cendres, com també els altres productes addicionats, i es forma, així, la colada. Els gasos que surten del forn són emprats per al preescalfament de l’aire de combustió, per al cowper, per a l’accionament de compressors i per a diverses necessitats d’escalfament. El desenvolupament de l’alt forn ha anat estretament lligat a la producció del coc, únic tipus de carbó que, per la seva puresa i la seva resistència mecànica, podia permetre d’atènyer altures de més d’1 m, que era el límit del forn baix. Els alts forns han experimentat, els darrers anys, una gran evolució tècnica. Així, mentre que el 1950 els gresols feien uns 6 m de diàmetre i la producció normal era d’unes 1.000 tones al dia, el 1980 hom podia produir, normalment, de 8.000 a 10.000 tones diàries amb forns amb un gresol de 10 a 15 m de diàmetre.
m
Tecnologia
Esquema d’un alt forn per a l’obtenció de ferro
© Fototeca.cat
Forn de cup, d’uns 30 m d’alçària, format per dues seccions troncocòniques (la superior, anomenada cup, i la inferior, etalatge), unides per llur base més gran i emprat en la siderúrgia moderna per a l’extracció del ferro.