Sol posseir un sotabosc vigorós d’arbusts i de lianes. Les espècies dominants són de fulla dura, petita, lluent, d’un verd negrós. Llur fullatge és persistent, de manera que l’aspecte de la comunitat amb prou feines varia en el curs de l’any. L’alzinar és un exemple típic de la formació vegetal dels boscs esclerofil·les subtropicals. És la clímax principal de la part septentrional de la regió biogeogràfica mediterrània; a les terres mediterrànies meridionals és, altrament, un bosc de muntanya. Al defora de la regió mediterrània no fa mai la funció de clímax, però petits bosquets o grups d’alzines, refugiats en llocs favorables, arriben cap al N fins a Cantàbria i a la Bretanya.
Àrea d’expansió de l’alzinar
© fototeca.cat
Existeixen nombrosos tipus d’alzinar, que hom sol reunir en una aliança de vegetació especial. Quatre d’ells fan de clímax als Països Catalans. L'alzinar amb marfull, o alzinar típic, és ric en arbusts de fulla gran (laurifolis), com el marfull, l’arboç, el matabou, i en esclerofil·les, de fulla més petita, com l’aladern, el galzeran, el llentiscle, etc; les lianes també hi són abundants: lligabosc mediterrani, arítjol, vidiella, heura, etc. És la clímax de la terra baixa marítima del N d’Itàlia, d’Occitània i del Principat fins a Barcelona. Al S del Llobregat té ja tendència muntanyenca; els seus darrers representants apareixen en alguns racons frescals de les muntanyes del migjorn valencià i de Múrcia. A l'alzinar baleàric, semblant a l’anterior, hi manquen diverses espècies poc resistents a l’eixut estival, substituïdes per d’altres d’afinitat meridional; és la clímax de les contrades plujoses de Mallorca i de Menorca. A l'alzinar muntanyenc no abunden els arbusts i lianes sensibles al fred; s’hi infiltren, en canvi, espècies dels boscs eurosiberians veïns, moltes d’elles acidòfiles. Propi de la muntanya mediterrània humida, s’estén des del Llenguadoc fins als ports de Beseit. A l'alzinar de carrasca el sotabosc és molt pobre i l’arbre dominant sol ésser l’alzina de fulla curta o carrasca. És la clímax de grans extensions de terreny a la meitat oriental de la península Ibèrica, des de les conques centrals del Principat i de les muntanyes valencianes fins a Castella. L’acció de l’home ha destruït una gran part dels antics alzinars, en el lloc dels quals s’han instal·lat garrigues, brolles o pinedes secundàries, molt sovint boscs de pi blanc, més productius econòmicament, però que protegeixen molt menys el sòl contra l’erosió.