Edificada en un fort pendent de roques calcàries damunt el golf de Salern, els monts Lattari la protegeixen dels vents del N contribuint a suavitzar el clima que, juntament amb el paisatge, l’han convertida en un centre turístic. Altres recursos econòmics de la població són: les pesqueries, la vinya, els arbres fruiters i una petita indústria (paper, xarxes). La vila fou fundada, segons la tradició, per Constantí (segle IV). Des de mitjan segle VI fins el 837 estigué unida al ducat de Nàpols sota la sobirania de l’emperador de Bizanci. Fou un important centre d’intercanvis entre la Itàlia del S i l’imperi bizantí. El 839 es proclamà república independent. Governada de primer per prefectes, després ho fou successivament per jutges i ducs. Durant el segle X reafirmà la seva potència marítima i econòmica: fundà en diversos ports de la Mediterrània (S d’Itàlia, Pròxim Orient, Constantinoble i N d’Àfrica) colònies i establiments comercials. El 1073, Robert Guiscard, duc normand de la Pulla, Calàbria i Sicília, conquerí la petita república. Després de rebel·lar-se contra la tutela dels normands, Amalfi fou sotmesa definitivament a Sicília per Roger II (1131). La seva importància comercial continuà encara un parell de segles. Posseí un important codi de dret marítim, les taules amalfitanes. La catedral, edificada al segle XI i refeta el 1203 i el 1731, conserva les portes de bronze (segle XI) provinents de Constantinoble; el campanar té la base romànica i la resta d’estil arabonormand.