amazic
| amaziga

berber
f
m
Etnologia

Els amazics del Marroc viuen a la zona de les muntanyes i constitueixen el 30% de la població

© Corel Professional Photos

Individu pertanyent a un conjunt de poblacions camites de l’Àfrica septentrional distribuïdes discontínuament des de l’oasi de Sīwa, a Egipte, fins a l’Atlàntic, i des de la costa mediterrània fins a Hombori, al sud del Níger.

La denominació tradicional "berber", adaptació àrab del grec βάρβαρος, que durant l’antiguitat designava despectivament tots aquells pobles no integrats a la civilització grecorromana, es generalitzà fins a temps recents. Des de finals del segle XX el terme "berber" tendeix a ser substituït per amazigh (adaptat al català com a "amazic" o "tamazic") tant per a referir-se al poble com al conjunt de llengües amazic. Aquest terme autòcton autoreferencial és traduïble per "home lliure" o "noble". Els amazics (que sumaven entre quinze i vint milions a la primera dècada del segle XXI), de tipologia mediterrànida, habiten en grups compactes, generalment a la muntanya, al Marroc (Rif, Atles) i a Algèria (Gran Cabília i Petita Cabília, Aurès, Mzab), en petits illots de Líbia (Nefūsa) i en algunes zones del desert de Líbia, de Tunísia i de Mali. Cal citar també entre els amazics l’antiga població guanxe de les Canàries. La seva forma de vida tradicional, que en gran part encara perviu, es basava en l’agricultura i la ramaderia (ovelles, cabres i, en menor nombre, camells i bestiar boví). Rarament nòmades —llevat de grups com els tuàregs—, habiten generalment en cases de tipus mediterrani amb terrassa i, els de l’interior, en tendes de planta quadrangular. L’estructura social es basa en la família patriarcal; organitzats en cabiles, són governats per un consell d’ancians (ǧamā’a) i regits per una llei pròpia (qānūn) o conjunt de tradicions orals. Arran de l’ocupació àrab del Magrib (des del segle VIII), l’islam hi penetrà amb força, fins al punt que avui la religió musulmana és pràcticament exclusiva, bé que amb restes de creences preislàmiques de tipus màgic d’origen pagà. La poligàmia hi és poc corrent.

Malgrat que el seu origen és molt discutit, hom situa a la prehistòria l’establiment dels amazics a l’Àfrica septentrional. El primer esbós conegut d’organització política tingué lloc sota Massinissa, rei de Numídia i de Mauritània, el qual, amb l’ajuda de Roma, creà un estat amazic, desaparegut arran de la tercera guerra Púnica (146 aC); les successives dominacions romana (segles II aC-V dC), vàndala (429-531) i bizantina (531-642) influïren poc en l’estructura sociològica d’aquest poble, sovint revoltat contra l’invasor, i hom pot dir que tot vestigi llatí o cristià desaparegué davant l’arabització i islamització intensa i progressiva. Després d’unes primeres expedicions musulmanes (647-648), la conquesta del Magrib restà assegurada amb la fundació Kairovan (670), base de futures operacions, i, malgrat la resistència indígena, hom pot considerar islamitzat el país a l’inici del segle VIII. Els amazics formaren part de l’exèrcit àrab enviat a la conquesta del Magrib i d’ Al-Andalus, malgrat que aviat (~740) aparegué un moviment antiàrab relacionat amb les doctrines igualitàries de l’heretgia kharigita. Els abbàssides, després d’importants derrotes, aconseguiren de restablir llur domini al Magrib oriental, mentre apareixien diversos estats governats per caps d’origen àrab, però de població amazic: el regne rustemita de Tāhert (761-908), els de Siǧilmāssa (772-977), Tilimsen, Nakūr, Bergawata, l’aglàbida de Kairovan i el dels idríssides de Fes. Al segle IX penetrà al Magrib el xiisme, adoptat fàcilment pels amazics, els quals prestaren suport al nou poder fatimita en llur expansió nord-africana.

A mitjan segle XI tingueren lloc les invasions d’àrabs beduïns (Banū Hilāl i Banū Sulaym), els quals arraconaren els amazics i arabitzaren el país. Tanmateix, al moment de màxim desordre aparegueren dos moviments religiosos estrictament amazics: l’almoràvit (1056-1147) i l’almohade (1121-1269). Amb motiu de la caiguda de l’imperi almohade es formaren nous regnes amazics (hàfsida, abdalwadita i benimerí), i la situació romangué substancialment estacionària. La dominació turca del Magrib (segles XVI-XIX) es limità a la recaptació d’imposts; les tribus amazics restaren pràcticament lliures. Sota l’administració francesa (des del 1830) hom procedí a la unificació araboberber, i fou definitivament exclosa la formació de regions autònomes; el procés d’arabització s’accentuà amb la independència dels països del Magrib, malgrat alguns intents, sufocats, d’insurrecció a la Cabília. Paral·lelament a la intensa arabització, modernament s’ha desenvolupat un moviment favorable a preservar i recuperar la identitat amazic que, combinat amb reivindicacions més polítiques, ha tingut rellevància a Algèria i el Marroc, Estats que admeten una certa presència de la llengua en l’ensenyament. A Algèria, el 1995 fou creada l’Alta Comissaria per l’Amaguizitat i el 2002 l’amazic fou declarada "llengua nacional" i posteriorment, el 2016, una reforma constitucional la declarà cooficial, bé que amb un rang inferior a l’àrab. Al Marroc hom creà el 2001 un Institut Reial de la Cultura Amaziga, i en la Constitució proclamada el 2011 hom hi fa un esment per a definir-ne en el futur unes determinades funcions oficials.