Situació i presentació
Limita al S amb els municipis de Sant Julià del Llor i Bonmatí i la Cellera de Ter, a ponent amb el de Susqueda, a llevant amb el municipi gironí de Sant Martí de Llémena i al N amb els municipis de Sant Aniol de Finestres i les Planes d’Hostoles, pertanyents a la comarca de la Garrotxa. S'estén per la vall baixa de la riera d’Amer o riu Brugent (o Rebrugent), que en entrar a la Selva forma la vall d’Amer, d’acusat caràcter volcànic, entre els darrers contraforts de les Guilleries (els vessants orientals del pla de Sant Martí Sacalm) i un sector molt planer obert vers la depressió gironina, fins a la desembocadura al Ter, aigua avall del pantà del Pasteral, les aigües del qual són en una bona part dins el municipi d’Amer i subministren l’aigua potable a la ciutat de Girona. El territori és en bona part muntanyós, especialment al nord i a ponent, cobert de boscos de castanyers, alzinars i pins. Hi abunden les fonts d’aigua mineral.
El terme comprèn la vila i cap de municipi d’Amer, els veïnats del Colomer, la Costa de Santa Brígida, la Jonquera, Lloret Salvatge, el Mont, Palou, Sant Climent d’Amer i Sant Genís Sacosta i les urbanitzacions de Solivent i la Colònia de la Hidroelèctrica. Fins el 1983, data en què es constituïren en municipi independent, també en formaven part com a agregats els pobles de Bonmatí i Sant Julià de Llor.
La principal via de comunicació és la carretera C-63 procedent de Lloret de Mar i en direcció a terres olotines, que travessa el terme de S a NW. Paral·lel a aquesta carretera corria el carrilet de Girona a Olot, que funcionà entre el 1895 i el 1969. Una antiga pista de muntanya que ha estat acondicionada mena a Sant Martí Sacalm i diversos camins veïnals uneixen masies i agregats.
La població i l’economia
Plaça porxada d’Amer
© Fototeca.cat
Segons el fogatjament del 1378, la població de la vila (amerencs) era formada per 32 focs. El 1553 tenia 71 focs i a la vall d’Amer hom en comptava 63 més. Segons el cens del 1718, no gaire segur, el terme actual aplegava 515 h. A la fi del segle XVIII (1787) Amer tenia 1.168 h (la majoria dedicats a l’agricultura, bé que amb 1 fabricant i 37 menestrals), mentre que a Sant Climent n'hi havia 47 i a Sant Julià del Llor 55. La crisi del començament del segle XIX deturà momentàniament aquest ràpid progrés i el 1842 Amer declarava 1.354 h. El segle XIX, la població de tot el terme assolí un màxim el 1860, amb 3.005 h, que davallaren a 2.688 h el 1900. De llavors ençà el creixement, llevat del període de la guerra civil de 1936-39, fou continuat però lent, (3.312 h el 1930, 3.316 el 1950 i 3.631 el 1970) fins al final de la dècada de 1970, en que començà una davallada progressiva i ràpida. A aquesta tendència regressiva cal afegir el fet de la segregació, el 1983, de Bonmatí, nucli important de població que superava en aquell moment el miler d’habitants, de manera que els 3.339 h del 1979 passaren a 2.302 el 1991. La continua despoblació del sector muntanyós i la poca iniciativa industrial mantingueren aquesta tendència els últims anys del segle XX: 2.276 h el 1996 i 2.205 h el 2001. L’any 2005, però, els 2.237 h registrats mostraven una certa recuperació demogràfica.
Predomina la població ocupada en els serveis i la indústria. Les activitats agropecuàries, tradicional motor econòmic del terme, tenen actualment un paper poc rellevant. Els principals conreus són l’avellaner i l’ordi, localitzats, en gran mesura, a la vora esquerra del riu Brugent. Destaca la cria d’aviram i de bestiar porcí. Les principals indústries pertanyen als sectors farmacèutic i tèxtil. Un important recurs econòmic és l’explotació de les fonts d’aigua mineral, molt nombroses a tot el terme, la més important de les quals, la font Picant, situada al NW de la vila, es comercialitzada per l’empresa Font Vella. La supressió del ferrocarril de Girona a Olot (el carrilet) el 1969 va fer desaparèixer els tallers i el dipòsit de material de la línia fèrria.
La població d’Amer constitueix un petit centre comercial subcomarcal afavorit per la seva situació. Celebra mercat, documentat des del segle XII, cada dimecres i conserva encara una certa importància la fira artesanal de Sant Martí, el segon diumenge de novembre.
L’oferta bàsica d’ensenyament es completa amb la possibilitat de cursar estudis de batxillerat. Té tradició la funció de segona residència i estiueig.
La vila d’Amer
Campanar de l’església de Sant Miquel d’Amer (la Selva)
© C.I.C.-Moià
La vila d’Amer (1.897 h el 2006) és situada a 186 m d’altitud en un terreny de pendent suau, a la riba dreta de la riera d’Amer o riu Brugent. La gran plaça porxada, una de les més grans de Catalunya d’aquest tipus, presenta una imatge clarament unitària, tot i que és formada per edificacions molt diverses.
L’església parroquial era dedicada a sant Miquel i es trobava a la plaça que encara duu aquest nom. Destruïda pels terratrèmols del segle XV, fou refeta en part i volada per les tropes de Felip IV de Castella a la fi de la guerra dels Segadors (1657), i no tornà a ser reconstruïda. La parroquialitat passà després a l’església de Santa Maria, del monestir que donà origen a la vila. L’edifici actual mostra una estructura molt desfigurada respecte a la primitiva església. La façana, renovada ja al segle XVI, fou modificada encara en 1946-48 i el campanar data del 1900. En les darreres reformes realitzades, després dels estralls de la guerra civil, restaren al descobert dos absis romànics amb arcuacions llombardes.
Pel que fa als equipaments culturals, Amer disposa d’un museu, el Museu Etnològic Lluís Sidera, que exposa una interessant col·lecció d’eines del camp. Entre les festes, destaca la festa major, que s’escau el 15 d’agost. El dia 16 té lloc la sardana de l’alcalde, iniciada per l’alcalde i la seva parella a la plaça porxada i que no tanca mai l’anella. Aquesta sardana, recuperada el 1949, ja és documentada al segle XIX. L’endemà té lloc a la plaça la tornaboda i el ball de gegants. El primer cap de setmana de maig té lloc la Festa del Roser.
A migdia de la vila es formà el raval del Pedreguet o Vilafreser, on al segle XVII es bastí la capella de la Mare de Déu de la Pietat, que servia de vestidor als bisbes i abats en entrar a la vila. Al Pedreguet celebren la festa de l’Albergínia el primer dissabte de setembre.
Altres indrets del terme
Lloret Salvatge o de la Muntanya, Sant Genís Sacosta i Sant Climent d’Amer
Al límit meridional del terme, a l’esquerra del Ter, aigua amunt del Pasteral, hi ha el veïnat de Lloret Salvatge (4 h el 2005) o de la Muntanya, que apareix esmentat ja en un document del 979 (Lauretum). S'hi arriba per la carretera del Pasteral al pantà de Susqueda. De població esparsa, centra el lloc l’església i antiga parròquia de Sant Agustí (anteriorment dedicada a sant Julià), d’origen romànic, d’una nau amb absis d’arcuacions llombardes, campanar d’espadanya i notable pila baptismal. Durant els terratrèmols del 1427 es produïren en aquest indret unes grans esquerdes, solfatares, d’on sortiren emanacions. Havia estat possessió del monestir d’Amer.
El despoblat de Sant Genís Sacosta es troba a l’extrem NW del terme, a la dreta del riu Brugent. El lloc és citat com a possessió del monestir d’Amer el 1187. L’església de Sant Genís, antiga parròquia rural, conserva en bon estat els murs primitius, bé que estucats. El 1363 la jurisdicció fou venuda pel rei a la ciutat de Girona amb Lloret Salvatge. Tornà a ésser adquirida per l’abat d’Amer el 1381.
A llevant de la vila hi ha el veïnat de Sant Climent d’Amer (35 h), a la capçalera de la riera de Sant Climent, que aflueix directament al Ter aigua avall de Bonmatí. De població esparsa, centra el lloc l’antiga església parroquial de Sant Climent, obra probablement del segle XVII, amb una torre campanar quadrada. A la vora hi ha el turó dit puig d’Alí o puig Galí, on hi ha les ruïnes d’un poblat preromà, amb restes de grans murs defensius, on han aparegut monedes (dracmes emporitanes i denaris romans) i ceràmica del segle IV aC.
Al peu del puig Galí hi ha la gran masia dita la Torre de Sant Climent o de Roca-salva, documentada el 1187 i casa forta de la família Roca-salva, que en tenia la jurisdicció (fou d’aquest llinatge el prior de Santa Maria del Coll Ramon de Roca-salva); s’hi manté dreta una notable torre cilíndrica medieval.
Palou i altres veïnats
Vista del santuari de Santa Brígida, damunt una roca
© CIC-Moià
Al NE d’Amer, a l’esquerra de la vall, s’alça la capella de Santa Brígida, que data del segle XVII, damunt una espadada roca on es practica l’escalada. S'hi celebra un aplec el primer diumenge de febrer i centra un veïnat dit la Costa de Santa Brígida (52 h).
Uns 2 km al NW d’Amer, a la dreta de la riera, hi ha la coneguda font d’aigua mineral carbònica de Font Picant, que des del començament de segle XX atreia una colònia d’estiuejants i que avui és centre d’una important planta embotelladora. A ponent de la Font Picant hi ha el veïnat del Colomer, que pren el nom d’una gran masia, amb l’antiga església de Sant Marçal, d’origen romànic, que té el sostre molt rebaixat i un porxo d’entrada. Altres veïnats del terme són la Jonquera, a l’altre costat de la riera i centrat per una magnífica masia de la qual pren també el nom, i el del Mont, a ponent de la vila. D’origen més modern són les urbanitzacions de Solivent i la Colònia de la Hidroelèctrica, a llevant i a migdia de la vila, respectivament.
D’altres centres antics de poblament ara deshabitats són els veïnats del Fundà, al sud de la vila i el de Gallissà (nom que és ja esmentat al segle X), prop del Ter. Davant el Pasteral i a la vora del Ter, el del Carrer del Pont, i davant la Cellera, els de Pinyana i Sant Corneli. Entre les nombroses masies destaquen, a més de les citades, Can Gassull, al SW de la vila, decorada amb notables finestres gòtiques (en una de les quals hi ha esculpida una eloqüent representació d’una festa celebrada al segle XVI), que fou feta bastir per l’abat Joan Margarit (1448-76); Ca n'Oliveres, també amb finestrals gòtics, i Can Blanquera de Dalt. Hom té notícia també d’estacions iberoromanes prop del mas Carreres i a Sant Julià del Llor.
La història
El monestir benedictí de Santa Maria d’Amer té un precedent en una casa o cel·la de Santa Maria situada ”secus fluvium Amera”, possessió del monestir benedictí de Sant Medir i Sant Genís fundat vers el 820 prop de Cartellà, dins el municipi de Sant Gregori. Aquesta possessió consta en diversos documents on els reis francs atorguen i confirmen privilegis a Sant Medir (844, 860, 890, 922). Dins el segle X els monjos decidiren de traslladar-se a Amer i el 949 fou consagrada la nova església cenobítica, refeta sobre una d’anterior i dedicada a santa Maria i també a sant Joan i a sant Benet. L’acta de consagració, feta pel bisbe de Girona Gotmar, fou solemne, amb l’assistència del comte Borrell i d’altres personalitats. El primer abat fou Aimeric. El bisbe cedí al monestir els delmes de Gallissà i Lloret Salvatge, amb els de la vall d’Amer i els de la vila de Rissec, situada a la vall d’Anglès. L’acció colonitzadora dels monjos s’estengué aviat per tota la vall, i a redós del monestir sorgí el nucli antic de la població, que en depengué pel que fa a la jurisdicció civil i algun temps també la criminal per compra feta al rei el 1380, bé que recuperada en part per aquest el 1389.
La història d’Amer anà lligada a la del monestir durant segles. Aquest anà enfortint-se al llarg de l’edat mitjana i eixamplà considerablement els dominis dins i fora de la comarca. Estigué molt vinculat al bisbe de Girona, bo i mantenint la independència als segles XI i XII. Al segle XII fou creat el mercat d’Amer i el monestir fundà el priorat de Santa Maria del Coll sobre Osor, a les Guilleries, que depengué sempre de l’abadia d’Amer. També al segle XII es reféu l’església del monestir i fou creada la parroquial de Sant Miquel per al servei de la població, que perdurà fins el 1657. El 1238 l’abat obtingué del rei Jaume I el privilegi de notaria a favor del monestir i de la parròquia de Sant Miquel, i a l’Arxiu Històric Provincial de Girona la notaria d’Amer és present amb la peça més antiga dels protocols que s’hi custodien, el manual dels anys 1261 i 1262 corresponent al notari R. Susqueda.
Els terratrèmols del 1427 i el 1428 afectaren greument tota la vall i especialment la població: només una part de l’església de Santa Maria restà dreta i 70 o 80 cases s’ensorraren, a més del palau abacial i la parròquia de Sant Miquel. La reconstrucció fou lenta i el claustre del monestir, les restes del qual van ser trobades en unes excavacions el 1989, ja no es tornà a edificar. Al seu lloc hom bastí la capella de la Mare de Déu dels Dolors al segle XVIII. A causa del despoblament de la comarca després de la catàstrofe i l’empobriment general, en 1445-48 el monestir fou unit al de Sant Pere de Galligants. El 1592, el monestir de Roses fou unit a perpetuïtat al d’Amer.
Durant la revolta dels remences, Amer fou escenari de les reunions dels pagesos rebels i més endavant punt de contacte amb els representants del rei Ferran I (el rei coneixia la vila i hi havia pernoctat el 1467, quan encara era príncep). D’altra banda, Íñigo López de Mendoza rebé els poders per arbitrar en la contesa el 1485 també al monestir d’Amer. Acabada la guerra, Verntallat rebé com a recompensa la senyoria de la vall d’Amer, bé que salvant els drets del monestir.
El 1640 els terços castellans de Juan de Arce foren atacats per la gent d’Amer i de la comarca i s’hagueren de refugiar dins el monestir, poc abans d’esclatar la guerra dels Segadors. A la fi d’aquesta, les tropes de Felip IV entraren a la població i es trobaren amb una aferrissada resistència dels miquelets i dels francesos, fet que comportà grans danys, entre els quals l’esmentada voladura de la parròquia i l’enderrocament del campanar del monestir, de l’abadia i d’una bona part de les residències monàstiques. El 1696, durant la guerra de la Lliga d’Augsburg, la vila fou encara saquejada pels francesos, que s’emportaren les campanes. En canvi, durant la guerra del Francès no s’hi produí cap episodi especial, a part el pas de les columnes militars.
L’exclaustració del 1835 portà a l’expulsió dels frares del monestir; els béns i els edificis monàstics passaren a mans particulars per les lleis desamortitzadores. L’església fou habilitada com a parròquia i conservà fins el 1936 una colla de notables retaules barrocs que l’esplendor econòmica del segle XVIII havia permès de realitzar.