Així, l’hidròxid d’alumini es comporta com a base enfront dels àcids forts, formant sals alumíniques, mentre que es comporta com a àcid enfront de les bases fortes, donant aluminats. Altres hidròxids amfòters típics són els de zinc, de plom, de crom, d’estany divalent, etc. Les reaccions àcid-base de tots aquests hidròxids insolubles transcorren en realitat per mecanismes de formació o descomposió d’hidrocomplexos, segons els quals les molècules d’aigua coordinades a l’ió metàl·lic hidratat són substituïdes per ions hidròxids o viceversa, i guarden per tant una relació estreta amb les reaccions d’hidròlisi dels ions metàl·lics. En solució aquosa, són ions amfòters també els anions procedents de la dissociació parcial dels àcids dèbils polipròtics, com, per exemple, l’anió dihidrogenofosfat H₂PO₄-, els quals poden actuar com a bases i capten protons donant l’espècie d’una càrrega negativa menys (en l’exemple mencionat, H₃PO₄) i com a àcids, en el qual cas cedeixen protons i donen l’espècie de càrrega iònica augmentada en una unitat (HPO₄2-). L’amfoterisme no resta limitat al sistema dissolvent de l’aigua: l’exemple més comú de comportament amfòter independent de l’ió hidròxid és el dels sulfurs d’alguns metalls, que són tioamfòters, és a dir, que tot i reaccionant com a bases enfront dels àcids forts, actuen com a bases enfront de la base forta S2-, donant les anomenades tiosals. Així es comporten els sulfurs d’arsènic, d’antimoni, d’estany i de mercuri divalent, entre altres.
adj
Química