En l’Antic Testament, cal distingir tres dimensions de l’amor: l'amor de Déu a l’home, manifestat per les seves intervencions històriques (alliberació d’Egipte, aliança al Sinaí, donació de la terra de Canaan, retorn de Babilònia, etc). Déu es lliga amb Israel com un marit amb la muller. L’amor de Déu a l’home no és solament el del creador a la seva obra sinó el de la mare al propi fill. L'amor de l’home a Déu és una resposta a l’amor electiu de Déu, que no és estimat per les seves perfeccions sinó per les seves gestes històriques amb què s’ha compromès a favor de l’home. Aquest amor no pot ésser identificat amb la pura legalitat o amb el culte exterior, sinó que és una adhesió de persona a persona. L'amor de l’home a l’home, exigit pel precepte del Levític: “T'estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”, neix d’una consciència de solidaritat en l’aliança. D’aquí que pren el caràcter de fraternitat. Sense aquest amor a l’altre, no valen els sacrificis. No pot restar en un pur sentiment sinó que ha d’ésser fet en la pràctica. Aquest amor, que és servei, troba mil matisos en l’amor familiar i conjugal. L’home i la dona formen una unitat en l’amor i per l’amor. En el Nou Testament, hom troba també aquests tres aspectes de l’amor: l'amor de Déu a l’home, la gran epifania històrica del qual és Crist, principalment en la creu i en la resurrecció. Això fa que el Déu del Nou Testament sigui simplement el Déu de l’amor. Aquest amor arriba a tots els homes i al mateix cosmos. L’amor és sinònim de justificació en la doctrina paulina. En l'amor de l’home a Déu, aquell respon a l’amor diví manifestat en Crist. Joan fa notar la prioritat de Déu en aquesta correspondència: “nosaltres estimem perquè Ell ens ha estimat primer”. És amor “totalitari”: no es pot servir dos senyors; reclama tot l’home, n'exigeix una decisió última. No és un sentiment sinó que és un servei preceptuat, unit inseparablement amb l’amor a l’home. L'amor de l’home a l’home és la plenitud de la llei i el segell d’autenticitat de l’amor a Déu: sense aquest amor, la fe és morta. No té fronteres; l’amor als enemics és la seva manifestació més autèntica.
El concepte d'amor en la filosofia
En la filosofia grega, el concepte d’amor fou emprat per a expressar l’ordenació jeràrquica, de caràcter còsmic entre l’inferior, imperfecte, i el superior, perfecte. Empèdocles designà amb el nom d’amor la força que uneix i harmonitza els elements que formen les coses, força oposada a l’odi o a la discòrdia que produeix la dissolució i la mort. El concepte d’amor com a principi d’unitat i d’harmonia fou recollit per Plató, el qual li donà a més una dimensió metafísica i religiosa. L’amor (eros) és l’aspiració al Bé suprem, és a dir, la Bellesa, i per això neix de la imperfecció que desitja la perfecció. Plató recolza sobre aquesta aspiració de l’ànima la possibilitat que s’elevi al coneixement desinteressat, és a dir, a la contemplació del món de les idees. El tema platònic de l’amor, exposat per Plató en dos dels seus diàlegs més importants, el Banquet i sobretot Fedre, suposa la consideració d’una relació no purament intel·lectual entre l’home i el món suprasensible. Els neoplatònics recolliren la doctrina sobre l’amor explicada al Fedre: l’amor és l’aspiració al Bé suprem. Pels neoplatònics, Déu com a unitat absoluta, origen de la diversitat de les coses i a la qual aquestes aspiren retornar, però el resultat de l’aspiració amorosa és la unió amb l’U. En el cristianisme adoptà un caràcter més personal: es refereix a les relacions entre Déu i les criatures. L’amor és un atribut de la divinitat, conseqüència de la seva perfecció absoluta i fonament de l’amor que els homes tenen al bé (agapé o caritas); sant Agustí, seguint el neoplatonisme, afirmà la primacia de l’amor sobre l’intel·lecte i que l’amor solament és possible per la referència a un ésser superior. Però aquesta referència és l’infinit amor de Déu envers els homes. Per això la participació en l’amor de Déu, és a dir l’aspiració al Bé, enfront de l’apetit, és l’única aspiració amorosa autèntica. La preeminència de l’amor fou defensada pels pensadors influïts pel neoplatonisme i de tendència mística. Per exemple, Ramon Llull al Llibre de contemplació en Déu explicà què ha de fer l’ànima per tal d’arribar a la seva finalitat més elevada, que és la unió amb Déu. Algunes d’aquestes influències neoplatòniques es troben encara en alguns filòsofs del renaixement com Giordano Bruno. A l’actualitat el tema de l’amor ha tornat a ésser objecte de preocupació filosòfica, però més que com a component d’una determinada concepció del món, com a objecte d’anàlisi amb la finalitat d’establir-ne els fonaments i característiques com a sentiment humà. Max Scheller elaborà una anàlisi fenomenològica de l’amor relacionada amb la seva teoria dels valors i oposada a la interpretació de l’amor com un instint elemental. L’amor és un acte personal i espontani que revela els valors, existents a priori i objectivament. Joaquim Xirau, influït per Scheller, elaborà una fenomenologia de la consciència amorosa, fonament d’una metafísica que vol superar la concepció estàtica de l’ésser que veu aquest radicat estrictament en si mateix. L’amor és el sostenidor de les relacions i referències entre els éssers. Des de l’existencialisme, Jean-Paul Sartre ha analitzat l’amor com a revelació del conflicte inel·ludible de la llibertat. L’amant vol ésser estimat lliurement per l’amat però també necessàriament, i aleshores destrueix la llibertat que havia proposat.
L'amor en les religions monoteistes
Les religions el déu de les quals és personal i assequible, com el judaisme, el cristianisme i l’islam veuen l’amor com el desig que el creient té de conèixer Déu i d’unir-s’hi personalment. Aquest desig és dubtós en l’hinduisme, el budisme, etc, on l’alteritat personal és reduïda a una pura aparença. És també dubtós per no dir impossible en tota religió panteista. L’amor entre els homes, recomanat per la moral comuna de moltes religions, només en el cristianisme és considerat amor també a Déu a conseqüència de la seva doctrina sobre la transcendentalitat de la persona i de la seva referència a Déu de manera que, pel cristianisme, tot acte d’amor a una persona és per això mateix acte d’amor a Déu. Aquest amor, viscut en grau intens fins a polaritzar tota la vida del creient, és la base de la mística.