Generalment els amortidors de suspensió són cilindres de funcionament hidràulic, formats per un pistó de doble efecte amb unes vàlvules que tenen controlat el pas de l’oli en tots dos sentits; quan l’esforç sobre el pistó —a través de la tija— és molt gran, la vàlvula corresponent estrangula al màxim el pas de l’oli i limita en proporció la velocitat amb què l’amortidor pot comprimir-se o distendre's, i viceversa. L’amortiment ha d’ésser prou gran per a evitar que l’element elàstic de la suspensió trigui massa temps a deixar d’oscil.lar completament (suspensió tova) i no tan excessiva que arribi a impedir gairebé del tot l’efecte de ballesteig ( suspensió dura). Modernament, els amortidors són monotubs i d’acció hidropneumàtica, és a dir, tenen una cambra de gas (generalment nitrogen) estanca i separada de l’oli per mitjà d’un pistó bus; tenen l’avantatge respecte als purament hidràulics que funcionen correctament en les curses de compressió i distensió, eviten els fenòmens de cavitació i, a més, asseguren l’adherència permanent de les rodes a la carretera i augmenten la seguretat de funcionament. En els avions, per tal d’amortir el cop i les oscil.lacions que es produeixen en aterrar, els trens d’aterratge van equipats amb amortidors que absorbeixen l’energia cinètica del cop. Hom pot aconseguir-ho amb dispositius mecànics de comprensió d’anells de goma, flexió de molles d’acer i fricció seca o fluida en uns cilindres hidràulics que fan passar l’oli a través de forats o vàlvules que hi ha als pistons. També poden comprimir aire. Els pneumàtics de les rodes també ajuden a amortir el cop.
m
Transports