Quan el senyal a amplificar és de tipus periòdic (sinusoidal o no), l’amplificació ha de reproduir exactament a la sortida un senyal d’amplitud major, però sense deformar el senyal primitiu. En aquest cas hom diu que es tracta d’una amplificació lineal; la distorsió ha d’ésser reduïda al mínim possible a fi de reproduir fidelment el senyal d’entrada. Aquest cas és molt corrent en electroacústica. L’amplificació pot ésser feta mitjançant tubs electrònics (principalment tríodes i pèntodes), transistors i en alguns casos hom empra també dispositius magnètics. Segons les condicions de funcionament de les vàlvules o dels transistors, hom distingeix diferents classes bàsiques d’amplificació anomenades classes A, AB, B i C. En la classe A, el tipus de polarització de la vàlvula o del transistor és tal que per un senyal d’entrada sinusoidal circula corrent de sortida durant tot el temps que dura el cicle. En la classe B només circula corrent de sortida durant mig cicle del senyal d’entrada. En la classe AB circula corrent durant un temps inferior a un cicle però superior a mig cicle. En la classe C el corrent només circula durant un temps inferior a mig cicle. En el cas d’una amplificació lineal hom empra vàlvules o transistors treballant en classe A, disposant-ne un de sol per etapa, o bé en classe B o AB, però llavors cal emprar-ne dos per etapa a fi de poder reproduir l’ona completa. En aquest cas hom parla de muntatge en balanceig o en contrafase, anomenat també en push-pull.
f
Electrònica i informàtica