Els amplificadors poden ésser destinats a sonoritzacions públiques a sonoritzacions domèstiques o privades . Els primers són destinats a reproduir, bàsicament, la paraula parlada i, ocasionalment, la música; en aquest cas hom no exigeix gran qualitat. Són aparells de mitjana o gran potència (de 100 a 10 000 W); acostumen a tenir una entrada pel senyal procedent del micròfon i una o diverses entrades auxiliars (altres micròfons, tocadiscs, ràdio, etc), cadascuna amb el seu atenuador independent. A vegades tenen un control de mescla, que permet, alhora, atenuar el senyal present en una de les entrades i amplificar el que hi ha en una altra. Són aparells de gran robustesa i previstos per a ésser transportats amb seguretat. Els amplificadors per a sonoritzacions privades són destinats bàsicament a la reproducció musical amb un mínim de qualitat (superior a la que pot proporcionar un aparell de ràdio amb AM). Són aparells de petita o mitjana potència (20 a 200 W). Tenen diverses entrades, un sol control de volum, un selector d’entrades, un control de balanç i dos o més controls per a modificar la resposta de freqüència; els més perfeccionats incorporen controls de to molt complexs, amb tres o més controls de freqüència, entrades de preamplificació per a càpsules magnètiques que inclouen la correcció d’equalització RIAA, i entrades de preamplificació per a càpsules de bobina mòbil. Altres innovacions incorporades són el control de monitor, per tal de verificar el senyal enregistrat i els dispositius de mesura de la potència subministrada. Aquests mesuradors poden ésser d’agulles o electrònics, essent aquests últims de molt diverses formes. Els mesuradors poden atendre als senyals de sortida mitjana o bé als senyals de sortida de pic . Atesa llur construcció, els amplificadors poden ésser integrats i no integrats. Els amplificadors integrats inclouen en una sola unitat els controls i l’etapa de potència. La reducció de dimensions dels components i la substitució de la vàlvula pel transistor han fet possible la fabricació d’amplificadors integrats de reduïdes dimensions i gran potència (fins a 200 W). Els amplificadors de vàlvules de mitjana i gran potència (més de 20 W) acostumen a construir-se com a amplificadors no integrats , on els elements de control es troben separats de l’etapa de potència. Aleshores, el preamplificador és associat amb els elements de control i llurs circuits associats i l' amplificador de potència inclou les etapes de potència i d’alimentació. Segons la modalitat d’informació que són capaços de manenjar, els amplificadors poden ésser monofònics , en cas de no poder amplificar més d’un senyal alhora, i estereofònics , capaços d’amplificar dos o més senyals alhora. Els amplificadors estereofònics més usats són els de dos canals, que corresponen a la tècnica més popularitzada de l' estereofonia . Cal esmentar també els amplificadors quadrifònics ( quadrifonia) desenvolupats per a aconseguir més realisme de reproducció de so. Es componen de quatre amplificadors monofònics integrats dins el mateix bloc. El preu excessiu, el volum de l’equip que, amb quatre caixes és problemàtic, el millorament dels equips estereofònics, i d’altres raons, han fet que no prosperessin aquests sistemes, essent l’estereofònic de dos canals el més emprat. Els components actius utilitzats en els amplificadors poden ésser tubs o transistors. Els amplificadors amb tubs treballen a tensions elevades, amb un rendiment total baix, s’escalfen notablement, utilitzen transformadors de sortida grans i cars i tenen una gran robustesa de cara a suportar sobrecàrregues transitòries. Actualment llur ús resta reduït a aparells molt complexs o especials i al camp de les grans sonoritzacions en les quals cal una sortida de potència a tensió elevada i gran seguretat per a sobrecàrregues freqüents. A causa del desenrotllament actual dels transistors per a treballar amb grans potències i freqüències elevades i el desenrotllament dels transistors complementaris i especials (FET, RET, bipolars d’alta freqüència, etc), les característiques de l' amplificador amb transistors han esdevingut molt superiors en qualitat als de tubs. En els aparells portàtils l’amplificador rep l’energia d’una font autònoma (piles, bateria recarregable, etc). Però, com que cal que l’amplificador forneixi un nivell de potència substancial, és necessari que també el seu consum sigui important. Llavors, en els casos on no cal autonomia, hom acostuma a usar amplificadors dependents de la xarxa elèctrica.
m
Electroacústica