Quan és efectuada amb finalitat terapèutica, les causes més freqüents que obliguen a l’amputació són algunes malalties infeccioses (certs casos d’osteomielitis), vasculars (arterioesclerosi, diabetis, embòlies, arteritis), la gangrena produïda per lesions traumàtiques dels teixits, els tumors cancerosos, la transformació d’una part del cos en inútil i molesta (certes cicatrius vicioses), algunes malformacions congènites, etc. L’amputació ha d’ésser practicada en teixit sa per tal d’obtenir una cicatrització completa, i en els casos d’amputació de membres la part conservada o monyó cal que quedi en condicions de suportar els aparells ortopèdics a què caldrà recórrer.
La tècnica de l’amputació és diversa segons la natura de la ferida a fer, la quantitat de parts toves i l’estat de la pell. L’amputació d’un membre pot ésser feta al llarg de l’os o bé practicant una desarticulació.
Els amputats experimenten sovint dolors després de més o menys temps de l’operació, localitzats en el membre absent i en el monyó, acompanyats d’una hiperestèsia superficial del membre enter d’intensitat variable. Són causats per trastorns vasonerviosos del monyó. Tanmateix, el malalt, com a conseqüència de trastorns d’origen psíquic, manifesta que continua percebent el membre amputat. La reeducació dels amputats és imprescindible per a la reincorporació d’aquests malalts a una vida activita.