anabaptista

f
m
adj
Cristianisme

Cristià que nega l’eficàcia del baptisme administrat als infants abans de l’ús de raó i exigeix de rebatejar els adults que foren batejats de petits.

Els anabaptistes són hereus dels moviments “espirituals” de l’edat mitjana; llur origen històric és complex. N'aparegueren diversos grups al començament de la Reforma protestant, entre els quals cal remarcar: Thomas Münzer i els profetes de Zwickau a Alemanya; els anabaptistes suïssos i alemanys que feren la primera professió de fe a Schleitheim (1527), els mennonites o deixebles de Menno Simons, un frisó que restaurà l’ortodòxia dels anabaptistes (mennonita). Representaven un moviment espiritualista, de pietat i mística, més que no pas teològic o pròpiament doctrinal: comunitat de béns, prediccions apocalíptiques, pacifisme i, en alguns casos, la poligàmia. Foren molt perseguits pels catòlics i pels protestants. El 1572, el sector més tolerant adoptà el nom de baptistes (baptista). L’emigració d’un bon nombre d’ells a Anglaterra, a la primeria del s. XVII, és el punt d’origen de les esglésies baptistes a Anglaterra i, més endavant, als EUA.