anacreòntica

f

Literatura

Composició poètica de metre curt, sovint heptasíl·lab, d’extensió breu, en la qual el poeta canta amb to enginyós i irònic els plaers de la vida i dels sentits amb una simbologia literària d’origen pastoral.

El mot procedeix d’Anacreont, l’obra del qual influí en autors antics com Teòcrit, Catul i Horaci. El gènere fou reprès al Renaixement —Ronsard, etc—, i a partir de la publicació de les Anacreòntiques (1554), s’inicià una tradició que, gairebé, afectà totes les literatures romàniques. El moment àlgid del gènere fou, tanmateix, al s. XVIII, el qual excel·lí en l’expressió d’un erotisme amanerat a través de delicades referències mitològiques. José Cadalso, Juan Pablo Forner i Juan Meléndez Valdés, entre d’altres, foren els poetes castellans d’aquesta època que el conrearen amb més èxit i llur influència transcendí a la poesia catalana neoclàssica i preromàntica (Comte d’Aiamans, etc). L’anacreòntica perdurà amb el Romanticisme, però malgrat l’esforç dels parnassians restà pràcticament arraconada al tombant dels s. XIX-XX.