És la pregària eucarística de lloança i de súplica pronunciada sobre el pa i el vi, en la qual hom fa present el que Jesucrist féu a l’últim sopar. El seu origen es troba en la benedicció de Jesús sobre el pa i el vi, en el darrer sopar. És la pregària de benedicció per excel.lència i de súplica, pronunciada sobre el pa i el vi, en la qual hom recorda i fa present les paraules i els fets de Jesús en instituir l’eucaristia. Comença amb un diàleg inicial (igual o semblant al de prefaci de la missa romana); segueix l’acció de gràcies i la lloança pel do de la creació i redempció dels homes. Les altres parts que la componen són: la narració de la institució de l’eucaristia, l’anamnesi, l’epiclesi i les intercessions. Acaba amb una doxologia. La diferent manera d’harmonitzar aquests elements, segons apareix en les grans anàfores del segle IV, ha donat lloc a caracteritzar els tres tipus que agrupen les grans seus patriarcals d’Alexandria i d’Antioquia; en aquest darrer cas, tant les de ritu siríac oriental com occidental. Les més antigues són la de la Traditio Apostolica i la d’Addai i Mari (principi del segle III). El text grec d’anàfora més antic conservat sencer és a Barcelona (Anàfora de Barcelona). Són conegudes prop d’un centenar d’anàfores (les siroantioquenes són més de setanta). La majoria són creació de l’època d’or de la patrística (s. IV-VI). Són formularis fixos que no admeten cap variant en el seu interior. El ritu bizantí, el més estès, té dues grans anàfores, l’anomenada de sant Joan Crisòstom i la de sant Basili (són de tipus siríac occidental). A l’Occident, a més del cànon romà, hom conserva les de l’antiga litúrgia hispànica, variables per a cada missa, excepte la narració de la institució de l’eucaristia. Quelcom semblant passava amb la litúrgia gal.licana. A partir del Concili Vaticà II, la litúrgia romana ha introduït cinc noves pregàries eucarístiques o anàfores.
f
Cristianisme