anàfora

f

Lingüística i sociolingüística

Terme manllevat pels gramàtics grecs a la retòrica i ressuscitat pels lingüistes moderns, que designa el fet que un membre d’una frase és objecte d’una referència ulterior, dins la mateixa frase o dins una frase del discurs.

La frase: quan en Pere va saber el fet, no s’hi va resignar exemplifica els dos tipus de referència anafòrica més importants en català: l’anàfora pronominal ( hi remet a el fet ) i l’anàfora zero (el subjecte en Pere és implícit en el segon verb). Tal com mostra aquest mateix exemple, no cal que la referència anafòrica conservi la funció gramatical del membre ( hi té el valor d’un complement preposicional, mentre que el fet apareix en funció d’objecte directe)./>