anàlisi

f

Filosofia

Procés d’investigació consistent en la reducció d’un compost a les seves parts simples, sigui aquest compost un concepte, una proposició, un raonament o un fet; en la regressió , mitjançant processos de raonament, als fonaments d’una proposició que hom intenta de provar, o en la recerca d’estructures subjacents a l’objecte d’estudi que hom es proposa.

Aristòtil utilitzà l’expressió “art analítica” per a referir-se al procés de reducció als primers principis. Fou Descartes qui introduí l’anàlisi com a mètode de recerca en filosofia, entenent l’anàlisi com a procés de reducció de les proposicions complexes i fosques a les més simples que puguin ésser intuïdes com a veritats. En geometria (geometria analítica) s’acomplia aquest mètode en reduir una corba a una funció algèbrica que expressés el seguit de punts determinats pels eixos de coordenades. Kant entengué la lògica general com una anàlisi que descompon els elements formals de l’enteniment i de la raó, i la lògica transcendental com a descomposició o anàlisi del coneixement a priori en els seus elements purs (no trets de l’experiència, sinó aportats per la mateixa estructura de l’enteniment). Hom pot dir que, des de Kant, la filosofia (tret dels corrents dialèctics) s’ha convertit en anàlisi, entesa com a recerca d’estructures o elements estructurals, bé que els objectes de l’anàlisi i les estructures cercades són diverses. Per a la fenomenologia hom tracta d’analitzar els continguts de la consciència. Heidegger i Sartre han utilitzat l’anàlisi per a descobrir les estructures de l’existència, i només com a pas previ per a arribar a la qüestió de l’ésser. Al principi del s. XX començaren a desenvolupar-se a Anglaterra, i s’han generalitzat posteriorment a tot el món occidental, un conjunt de corrents antimetafísics basats en un tipus d’anàlisi que recolzen en la lògica formal (filosofia analítica).