Aquestes descripcions tenen dues dimensions principals, la textual i la contextual. Es tracta d’una perspectiva interdisciplinària sorgida a partir d’altres disciplines de les humanitats i les ciències socials, com la lingüística, els estudis literaris, l’antropologia, la semiòtica, la sociologia i la comunicació oral. El seu desenvolupament està estretament relacionat amb l’aparició de l’estructuralisme i molt influït pel formalisme rus, que havia elaborat una anàlisi literària. Des de l’inici, els anys setanta, i malgrat els múltiples conflictes teòrics i metodològics, es pot parlar d’una integració creixent de l’anàlisi del discurs com d’una nova pluridisciplina. La focalització inicial sobre la lingüística i la gramàtica s’ha ampliat cap a les ciències socials; l’interès inicial per texts fixs i escrits ha estat substituït pels tipus orals i dialògics de parla; l’èmfasi que es donà a determinats gèneres del discurs s’ha ampliat cap a molts altres, com les lleis, els discursos oficials, les entrevistes o la publicitat. El marc teòric s’ha vist enriquit darrerament pels nous desenvolupaments de la gramàtica formal, la lògica i els programes d’intel·ligència artificial de computació simulada. Dins d’aquesta mateixa perspectiva d’estudi, hi ha un corrent anomenat anàlisi crítica del discurs que s’ocupa de la relació entre texts, processos de producció i interpretació, i les seves condicions socials. El seu principal interès és analitzar relacions estructurals opaques o transparents de domini, discriminació, poder i control tal com es manifesten en el llenguatge. Tracta d’investigar críticament la desigualtat social i com aquesta és expressada, constituïda i legitimada.
f
Lingüística i sociolingüística