Els primers analitzadors foren mecànics i constaven d’un element giratori que permetia d’analitzar òpticament les imatges. Els més emprats foren: el disc de Nipkow, la corona de lents, i sobretot, la roda de miralls de Weiller. Tots aquests analitzadors presentaven grans inconvenients a causa de l’elevada inèrcia del sistema giratori i d’un aprofitament poc econòmic de la il·luminació de l’escena. Actualment, els analitzadors emprats són totalment electrònics i pràcticament no tenen inèrcia. A més, tots són basats en el fenomen de la integració fotoelèctrica, i, per tant, el rendiment de la il·luminació de l’escena és molt superior al dels primitius analitzadors. El primer analitzador electrònic emprat fou l’analitzador o dissector d’imatge de Farnswarth, que, bé que solucionà el problema de la inèrcia, tenia el mateix inconvenient dels analitzadors mecànics quant a la necessitat d’una il·luminació de l’escena totalment antieconòmica. Per això actualment només són emprats els tubs analitzadors que aprofiten la integració fotoelèctrica, com són l'iconoscopi, l'orticó, i, més modernament, el vidicó i el plumbicó. Per a cambres de vídeo portàtils, han estat desenvolupats darrerament analitzadors d’imatge constituïts per plaquetes (“xips”) de circuit integrat tipus MOS i CCD.
m
Electrònica i informàtica
Comunicació