El seu fonament és el principi segons el qual a fets iguals correspon igual regulació, és a dir, a igual raó, igual disposició. L’aplicació de l’analogia en el camp del dret ofereix dificultats, car, bé que pot servir útilment per a completar el sistema de normes legals, també pot servir per a introduir l’arbitrarietat i l’abús, en especial per obra dels jutges, principals aplicadors de l’analogia. En el dret civil l’analogia és fàcilment admesa, i en casos concrets, com per exemple en la llei espanyola d’arrendaments urbans, hom fa una crida expressa a l’aplicació per analogia. En el dret penal, altrament, l’analogia és generalment considerada incompatible amb el principi que no pot haver-hi delicte sense llei anterior que el defineixi de manera específica, bé que és admesa l’aplicació analògica si afavoreix el delinqüent, especialment en l’estimació de circumstàncies atenuants o eximents de la responsabilitat. L’analogia en el camp dels delictes fou admesa, però, pel codi penal soviètic del 1926, i durant el règim nacionalsocialista fou modificat, l’any 1935, el codi penal alemany per tal d’introduir-hi la possibilitat de castigar tot acte que meresqués d’ésser-ho aplicant la llei que més s’hi adaptés; així, el principi segons el qual no hi ha delicte sense llei fou transformat en el principi segons el qual no hi ha delicte sense pena. Aquesta interpretació analògica en matèria de delictes és contrària a l’article 11 de la Declaració universal de drets humans del 1948, i no és admesa quan es tracta de lleis penals, excepcionals o d’àmbit temporal.
f
Dret