Actualment, l' analogia designa el procés històric que fa que certs mots passin d’un paradigma a un altre (generalment més regular), o sigui que canviïn d’analogia. El procés es produeix constantment, i és molt fàcil d’observar, si hom es fixa en les formes que encara no són considerades correctes: el plural llàpissos en comptes de llapis , el participi imprimit en comptes d' imprès , la tendència a passar tots els verbs que fan l’infitiniu en -ir al tipus de parteixo en detriment del tipus de moro , etc. Hom acostuma a descriure aquest procés com una mena de resolució d’un càlcul de proporcions: de tros : trossos = llapis : x n'hauria de resultar x = llapissos ; i no cal dir que hom suposa que aquest càlcul és fet inconscientment. Però aquesta concepció és una mera metàfora: es redueix a suposar que uns mots en generen d’altres de semblants, fent taca d’oli, i en definitiva és una manifestació de l'antimentalisme que dominava la lingüística del segle passat. És més natural de suposar que el parlant català té consciència del sufix -os i de la possibilitat d’usar-lo darrere d’una sibilant, tal com té consciència de les possibles funcions sintàctiques del mot llapis . D’altra banda, com les formes irregulars d’una llengua són o bé els manlleus recents o bé les formes més antigues, el canvi analògic tendeix a eliminar els arcaismes, que són naturalment allò que interessa més els comparatistes; per això aquests, al s XIX, es miraven l’analogia com un agent destructor nefast. Però una llengua amb massa irregularitats faria òbviament demandes excessives a la memòria dels parlants, i així doncs cal considerar el canvi analògic com un dels millors agents d’estabilització de les llengües. L’estudi de l’analogia es troba, avui, en un període de gran activitat, sobretot per obra de l’indoeuropeista Jerzy Kurylowicz, que ha establert les primeres lleis explícites sobre les direccions possibles del canvi.
f
Lingüística i sociolingüística